02/03/2012

Sospitosos habituals

2 min

Avui el gran Pochettino fa 40 anys, una edat en què ja no entrenaràs a ningú més gran que tu, en què ja ets el que seràs i en què la inexperiència ja no és excusa. I de regal, el partit que més mandra fa de la temporada. Fa una setmana que estem sota sospita i insistint que sí, que per nosaltres no quedarà, que diumenge volem guanyar el Madrid. I no només això: ens fa molta il·lusió i fins i tot ens aniria bé per no allunyar-nos dels llocs de privilegi on encara som. Fins ahir, però, no vam respirar tranquils. El TN de TV3 va donar la gran notícia: "Els jugadors de l'Espanyol confirmen que sortiran a guanyar al Bernabéu". Així doncs, pericos i culers, no hem de patir: aquest cop no ens deixarem guanyar.

Perquè quan perdem contra el Mirandés, el Saragossa -que aquesta temporada només guanya contra nosaltres- o el Llevant -el pitjor equip que he vist aquest any a Cornellà- és perquè som dolents. Ara bé, si perdem al camp del Madrid -on només ha deixat de guanyar un cop i on té una mitjana de més de quatre gols per partit, a part del fet que té un jugador que ha marcat més gols que tots els nostres junts- és perquè no ens hi esforcem prou.

El problema és que només volem guanyar per nosaltres, que no li volem fer cap favor a ningú i encara menys al nostre màxim rival. Perquè per nosaltres el Barça no és Catalunya, ni el Madrid el seu enemic. El Barça és un club que ens fa la vida molt difícil i que fa el país més petit, i el Madrid és el més semblant que hi ha al Barça. Per això també em cau antipàtic tot i que em queda més lluny.

Sobre alguns dels seus jugadors penso el mateix que els meus amics culers. La tria no és arbitrària però té un important component d'irracionalitat. I des d'aquesta mateixa perspectiva, podem jugar a trobar les vuit diferències entre Cristiano i Piqué, entre Sergio Ramos i Busquets o entre Marcelo i Alves. Reconec, però, que per trobar el Pepe blaugrana hem d'anar uns anys enrere: es deia Hristo, també era aficionat a trepitjar i barallar-se, tot i que, com diuen de Pepe a Madrid, quan el coneixies era molt bon noi. Està clar que amb aquest perfil de jugador hi ha molt de Kissinger opinant sobre Pinochet.

Crec que diumenge traurem, com a mínim, un punt del Bernabéu perquè el partit arriba en el pitjor moment, que per a nosaltres sempre és el millor. En l'adversitat ens creixem. I que ningú pateixi, de motivació no en faltarà: volem guanyar per anar a Europa, per mania al Madrid i per prestigi. Però també per poder recordar als nostres amics culers que ni amb el nostre ajut han pogut guanyar la Lliga.

stats