26/06/2015

Tots a renovar

2 min

Com cada any en aquesta època, toca renovar el nostre compromís amb l’Espanyol. A mi no se’m planteja cap dilema: tant jo com els meus fills continuarem sent socis. Si no m’arriba cap catàstrofe ho seré fins al final dels meus dies i als meus fills els hi pagaré mentre ells m’ho permetin. De fet, si no fos per la gestió d’anar a recollir el nou carnet i per la campanya habitual del club en aquestes dates, ni hi pensaria. Ser de l’Espanyol (i ser-ne soci) forma part del meu ésser i no demano res a canvi. No es tracta d’un servei del qual hagis de valorar el retorn i la satisfacció. No és com el gimnàs del qual et fas soci cada setembre per culpa dels ingenus propòsits d’estiu. De fet, me’n podria anar dos anys a viure a Singapur i continuaria sent soci de l’Espanyol. Fins i tot en el pitjor dels casos (i no parlo de baixar a Segona, sinó de veure el club convertit en un instrument polític pels apolítics) continuaria sent soci (a la reserva).

Aquest compromís incondicional el comparteixo amb molts pericos. Però les dades demostren que no amb tots. Des que amb l’estrena de Cornellà-El Prat vam arribar al nostre rècord, la davallada ha sigut constant. Els motius no per obvis deixen de ser certs: joc mediocre, poques emocions, horaris horribles, mobilitat impossible, butxaques buides. En definitiva, motius que tenen a veure amb una mirada de servei, no de militància incondicional. Com a clients, pagar l’abonament anual no els compensa: perquè no l’aprofiten prou, perquè no els dóna prou satisfacció. S’entén perfectament. De fet, la majoria dels que renovem sense dubtar-ho si ho miréssim des d’aquesta perspectiva potser tampoc ho faríem.

En aquest context apareix una lloable i stoniana campanya en la qual es reivindica la rebel·lia de ser perico. Som descarats, no ens arronsem davant dels poderosos i ho fem amb un gest simpàtic i irreverent: traient la llengua. Aquesta campanya té un primer destinatari: el perico. Ens hi reconeixem, dóna forma a algun dels nostres trets identitaris. I això cohesiona. Molt bé. En segon terme va dirigit -així l’hi he sentit dir al creatiu responsable- a convertir nous pericos des de la premissa (interessant) que no és cert això que ningú no canvia d’equip de futbol. Eixamplar la nostra base social és un bon objectiu. Però l’esglaó més dèbil no el cobreix aquesta campanya: el dels socis amb mirada de clients. Aquests han de ser l’objectiu prioritari. Perquè per créixer, el primer que cal fer és deixar de decréixer.

stats