Tres partits perduts: massa aviat per a l'alarmisme
Suposo que el que s'espera d'un columnista que té el privilegi d'escriure cada setmana sobre el club del seu cor és que tingui les coses clares. Com el poeta, jo també maleeixo els que no prenen partit. Però aquest inici de temporada de l'Espanyol em provoca tantes incerteses que puc semblar pusil·lànime.
Entenc els motius dels pessimistes. Dels que expliquen aquestes tres derrotes com la conseqüència lògica de molts errors. Són els del "es veia venir". Al sac de les causes s'hi posa de tot: des de la venda de Sarrià fins a la pèrdua de poder de Lara; des del cas Tamudo fins al traspàs d'Osvaldo. Javi Márquez, Álvaro Vázquez, els problemes del futbol base, Di Blasi, Carlos Kameni, els entrenaments a porta tancada... Fins i tot he llegit queixes pel fet que hàgim deixat escapar Pandiani al Vila-real! Tot s'hi val: des dels motius més absurds fins als més enraonats. Tot per explicar aquestes tres derrotes. I com que cap d'aquestes causes es resoldrà, aquesta temporada no ens espera res de bo.
Però també trobo motius per a l'esperança, i m'hi aferro. Per començar, la temporada passada amb aquests tres equips també vam perdre. A més a més, sense que sigui l'única excusa, el factor de mala sort no es pot menystenir: les tres derrotes en els últims minuts. També hi ha arguments futbolístics: Colotto i Sergio García són dos jugadors bàsics que esperem recuperar aviat; a Longo li vam veure bones coses al camp del Llevant; Simao i Stuani han de tenir el seu paper; Wakaso, una mica calmat, serà important: els partits els hem perdut quan Pochettino l'ha canviat (cinc minuts abans de ser expulsat, això sí). Si hi afegim un Verdú renovat i més il·lusionat i un Capdevila en forma, és evident que tenim un equip arregladet. En tot cas, per no patir.
Comptat i debatut, crec que no hem de ser alarmistes i trobo fora de lloc episodis com el protagonitzat per La Curva aquesta setmana. Entre altres motius, perquè des de l'alarmisme generem angoixa i entrem en una espiral negativa de la qual ens costarà sortir. Això no vol dir no ser crítics, perquè el més significatiu d'aquest inici de Lliga no són les tres derrotes: és la reacció que han produït en l'afició perica. Perquè el problema, com diu l'amic Òscar, ve de lluny. Deixeu-me, però, ser populista per un dia i fer un crit a la unitat. Això sí, sisplau, que el senyor Germán de la Cruz no torni a demanar que donem suport a l'equip; que no ho faci perquè té efectes contraproduents.
