Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Wolfram Wuttke, ‘in memoriam’

Crec que va ser David Trueba qui va dir que un dels principals indicadors que havies arribat a l’edat adulta era quan els jugadors a qui més admiraves eren més joves que tu. Una segona fase encara més depriment és quan no són els jugadors, sinó els entrenadors els qui et desperten un sentiment paternal. Quan va néixer l’entrenador de l’Espanyol, per exemple, jo feia 6è d’EGB i ja sabia les coses fonamentals de la vida. Però el que és definitiu és quan alguns dels teus ídols comencen a deixar aquest món. Hi he pensat aquests dies arran de la mort del gran Wolfram Wuttke.

Wuttke és un dels jugadors amb més classe que he vist jugar amb la samarreta blanc-i-blava. Tot i que va arribar en un moment de trist record -érem a Segona- forma part del nostre Olimp d’herois. Va ser-hi poc temps. Prou per marcar un penal decisiu en una tràgica tanda a Màlaga amb final feliç. Prou perquè el meu amic Ignasi Barba saltés la barra de l’amfiteatre -per primera i única vegada a la vida i des de la màxima irracionalitat-: “Wuttke!!!! Xuta!”

Wuttke es feia estimar per la seva classe i pels seus gols de falta. Però també per aquella panxeta de futbolista que no es cuidava prou. Per aquell menfotisme que transmetia. Un atribut que valorem com a persones intel·ligents però que tanta ràbia ens fa com a apassionats del futbol. Pensem que és com nosaltres. I això ens agrada. Però també pensem que s’haurien de cuidar més, que no són prou professionals. I això no ens agrada.

Wolfram Wuttke va morir el dia 1 de març quan només tenia 54 anys. Encara no entenc com en els partits que amb posterioritat s’han jugat al Power8 no se l’ha recordat. Ni un trist minut de silenci d’aquests que ara no arriben als 30 segons. Perquè si som la força d’un sentiment el primer que hem de fer és recordar i honorar els nostres morts. Especialment si ens deixen abans d’hora. Perquè la majoria no estem acostumats a veure morir els nostre ídols. Encara no. Som massa joves per veure’ls morir. Tot i això la vida és cruel. I un perico de 50 anys ja ha viscut massa morts fora d’hora. L’heroi del penal al Camp Nou, el libero més tranquil, Jesús Glaría va morir als 36 anys. Un dels jugadors més pericos que hem tingut, José Cano, Canito, va morir als 44 anys. El porter que va plorar a l’Helmántico, Javier Urruti, va morir als 49 anys. I el gran capità, el més estimat, el vincle d’unió del món perico, va morir als 26 anys. Tots ells, enyorats i estimats. La seva memòria, la matèria primera de la nostra identitat.