La lectura positiva del partit des de la perspectiva perica és que l’equip va donar la cara, que durant mig partit vam tenir un dels equips més rics del món contra les cordes i que l’afició es va sentir orgullosa dels seus. Però l’ampolla mig buida és la sensació que aquesta era la bona, que ni fent-ho gairebé tot com estava previst en tenim prou per guanyar el màxim rival. Perquè tenen jugadors més bons, perquè la intensitat física té un límit que es va notar en l’últim terç de partit i perquè els àrbitres sempre es decanten a favor seu.
No entraré en el detall de les decisions arbitrals en jugades clau perquè ho trobo força avorrit. Però Clos Gómez va arbitrar aplicant criteris diferents a un equip i a l’altre. Això és un càstig constant que menja la moral a uns i dóna confiança als altres. I arribat el moment de les jugades decisives el criteri continua, òbviament, decantat-se a favor dels mateixos. Els amics culers diran: “Ja està el perico plorant…” Potser sí. Però m’agradaria veure la reacció del món barcelonista si en un partit contra el seu màxim rival -que per desgràcia nostre no som nosaltres- patís un arbitratge així.
Els herois blanc-i-blaus del dia tenen noms ben nostrats: López i Sánchez. En primer lloc, aquest gran doble pivot que formen David i Víctor. Són dos i semblen quatre. Són a tot arreu, amb un bon joc posicional, fent quilòmetres, amb anticipació, distribuint amb criteri, no deixant-se impressionar i amb molta verticalitat quan és necessari. Tot i que tothom reivindica que imprescindibles que són Kiko i Sergio, els cridats a liderar el futur Espanyol són ells. El doble pivot, ni tocar-lo.
L’altre heroi va ser Javi López: una metàfora de l’Espanyol. No és cap figura però és tot esperit. Ahir va ser el gran protagonista: li van fer un possible penal, es va enfrontar a un jugador que en comissions ha guanyat més diners dels que ell guanyarà en tota la carrera, quan Neymar el va agredir va veure com l’àrbitre només el renyava, va comprovar que les seves mans es penalitzen més que les del brasiler i va jugar de porter sense rebre cap gol.
I del partit em quedo amb dues imatges del que podia haver estat i no va ser: el gol fallat per Pizzi en el minut 21 (“T’imagines”, dèiem tots…) i el contraatac provocat per la pèrdua de pilota de Mascherano en l’última jugada. Quina llàstima! Una llàstima que relativitzes quan has d’escriure des d’urgències per un accident domèstic del teu fill que finalment ha quedat en un ensurt…
