ESPÈCIE PROTEGIDA

La clandestinitat

Mentrestant, gaudim del contrast de ser més coneguts a la Xina que no pas a casa

Aquesta setmana han operat dos grans jugadors d’unes lesions que els allunyaran dels camps de futbol molts mesos. Un és un davanter argentí. Petit i hàbil, juga en un equip català de Primera Divisió. L’altre, un gran central català. Del planter i amb un discurs ben elaborat. És un dels capitans de l’equip i, clarament, el seu líder. És un dels (tres? cinc? set?) millors jugadors catalans actuals. Algun culer desorientat -sé que hi ha culers que em llegeixen i els estic molt agraït- potser s’ha espantat amb aquesta introducció. No han de patir. L’argentí petit i hàbil es diu Pablo. I el central català i intel·ligent, David. Per saber de qui parlo, no cal estar desorientat. Tot el contrari. Cal anar a les pàgines perdudes dels diaris esportius, esperar que els programes esportius catalans hagin acabat de parlar del Madrid i de Sergio Ramos, buscar els breus dels diaris generalistes. Dues lesions de màxima gravetat viscudes clandestinament i en silenci. Ni els efectes esportius ni els efectes humans. Aquí no ha passat res. Imaginem per un moment, Déu no ho vulgui, que el davanter argentí i el central català haguessin sigut uns altres que tu i jo sabem. S’hauria interromput l’emissió del judici per seguir les operacions en directe.

Tothom parla d’un jove migcampista català petit i ple de talent. Amb capacitat per desbordar i una gran visió de joc. Del planter. Qui és? Un noi de Matadepera, em contestarà el lector mínimament informat. I tindrà raó. Perquè d’aquest noi que juga a Segona B i que acumula pocs minuts a l’elit se’n parla més que d’un altre que ja s’ha consolidat com a titular a Primera. Podria fer una mica de demagògia i recordar que un és de Matadepera i l’altre de Sant Adrià de Besòs. Però el classisme que pateixen és un altre, el que fa que l’Óscar visqui el seu èxit en una certa clandestinitat mentre que l’altre, el Riqui, visqui les seves expectatives amb tots els focus a sobre.

No ens queixem per la clandestinitat en què ens ha tocat viure. Convertim-la en un valor. La Catalunya alternativa, la Catalunya altra, la contracultural. Convertim en factors positius un entorn que en el millor dels casos ens menysprea i en el pitjor ens ignora.

I, mentrestant, gaudim del contrast de ser més coneguts a la Xina que no pas a casa. L’altre dia, en homenatge a Wu Lei, una presentadora d’una televisió xinesa va presentar el telenotícies amb una samarreta de l’Espanyol posada. Entre la clandestinitat i això segur que podem trobar un punt intermedi.