De la crispació a la violència

Els pericos tenim raó. Aquest és un país que en l'àmbit futbolístic -i en d'altres- no porta bé la dissidència. Però contra això hem de lluitar amb ironia i seducció. Ironia per mostrar les vergonyes de l'altre. Seducció per créixer. L'ambient del derbi de diumenge representa tot el contrari. A banda de l'homenatge als herois de Leverkusen i a Víctor Álvarez, el minut 21 i l'ovació a Iniesta, tot va ser pura crispació. Als que no ens vam girar, ens van acusar de culers. Insults constants a Shakira, al rival, a TV3, a Alves, a l'alcalde de Barcelona… I esporàdicament algun crit d'ànim a l'Espanyol. La poca passió sobre el camp encara deixava més en evidència la raó última de la crispació: la desil·lusió.

La crispació empetiteix. Perquè expulsa el que no la comparteix i perquè només genera energia destructiva. I com més petits i crispats, més espai per als violents. De l'agressió i robatori de l'estelada (de perico a perico) no n'hem de fer categoria. Però és un símptoma més d'una deriva perillosa.