28/04/2017

Sense demanar perdó

2 min

La il·lusió és un factor distorsionador de la realitat. De tan imaginar-ho, de tant parlar-ne, de tan desitjar-ho, ens acabem confonent, acabem convertint el que és impossible en una realitat. I no: la lògica gairebé sempre s’imposa. Si tens més bons jugadors, tens moltes més possibilitats de guanyar. Els bons jugadors es compren amb diners. I malgrat viure la nova era Chen, el Barcelona té jugadors molt millors que l’Espanyol. Aquest any tenim un equip de més qualitat que darrerament, em diran. Sí, però aquest equip l’hem fet fitxant deu jugadors en què ens hem gastat (o millor, s’ha gastat el senyor Chen) una tercera part del que li ha costat al Barcelona el seu fitxatge més criticat. Un sol jugador blaugrana cobra més que tots els de l’Espanyol junts. Tenen millor equip i la lògica diu que ens guanyaran.

A més a més, es juguen la Lliga. Difícilment es deixaran sorprendre. I si no, entre la pressió de l’entorn i les queixes continuades, preveig un arbitratge desfavorable per als nostres interessos. Per completar un panorama que no convida a l’optimisme, els jugadors blanc-i-blaus arriben al partit molt justos físicament: el quart d’hora final a Gijón n’és la millor prova.

Aquest Barcelona no és el d’altres temporades, és cert. Ha punxat en camps d’equips inferiors al nostre. Però, per molt que ho neguin, el derbi és diferent. Mai els falta intensitat, mai els agafarem despistats. Perquè jugadors com Piqué ens tenen molta ràbia. I això és bo per a la rivalitat que -òbviament des de paràmetres esportius- tant reivindiquem alguns.

En definitiva, són millors, s’hi juguen molt i ens tenen ganes. Però... i si...? Ja hi som, ja entro en la roda de la il·lusió. He sentit David López (“El que se sent en un derbi no es pot explicar en paraules”), confio en Quique, he vist l’anunci perico amb l’espelma (un anunci brillant) i ja m’he fet il·lusions. Perquè guanyar el Barça és de les coses boniques que un pot viure. I guanyar-lo i deixar-lo sense Lliga encara ho és més.

Mira, vol que la guanyi el Madrid, diran els suspicaços habituals. No, no és això: el que vull és que la perdi el Barça. Prefereixen la desgràcia aliena que no pas l’alegria pròpia, diran els altres. No, no és això: tenim aspiracions pròpies, ho volem tot. Però ara i sempre ens agrada molt quan guanyem el Barça. I després d’onze anys, ja toca. Cada cop falta menys per a la pròxima victòria en un derbi. Potser arriba dissabte. I si és així, no demanarem perdó: ni per la intensitat, ni per haver-los deixat sense Lliga, ni per ser uns mals catalans. Simplement, serem feliços unes hores.

stats