Arribem a la tarda de Reis amb la sensació que el regal més important ja l’hem tingut. Un empat que, en la mesura que els culers van viure com una derrota, nosaltres hem pogut viure com una victòria. Amb excepcions, el Barça ha tingut un mal empatar. S’ha parlat poc del bon plantejament de Galca i massa de violència. S’ha parlat poc del penal no xiulat i massa de la permissivitat d’un mal àrbitre. Fins i tot la carta enviada pel Barça a la LFP és un signe de mala digestió: estic convençut que amb una victòria no hi hauria delació.

En els últims anys la rivalitat ha deixat lloc a una cosa molt pitjor: un menyspreu proper a la indiferència. No és que siguem dolents, és que ni som. La polarització entre rics i pobres, l’alimentada sobrecàrrega identitària del Barça, els seus èxits esportius i la mediocritat de l’Espanyol expliquen el menyspreu amb què, amb un punt de fatxenderia, ens tracten els culers. Però arriba un dia que els deixem sense Lliga -el recordat Tamudazo- o, momentàniament, sense liderat. Aleshores, els no-existents ens fem presents i generem molèstia. I irrita tant la molèstia en si com el fet que qui te la provoqui sigui qui donaves per mort. Què s’han cregut, aquests? Aquesta és la pregunta indignada que hi ha darrere moltes crítiques rebudes pel joc perico de dissabte. Hem desafiat l’ordre establert. Poquet, però l’hem desafiat. I des d’aleshores -amb honroses excepcions- molt pocs han parlat de futbol.

Tot això, amb la complicitat de Joan Collet, que ha aconseguit el contrari del que pretenia. Si els culers estan enfadats, si expliquen un partit diferent del que tu i jo hem vist, somriu. Perquè la teva irritació no et deixa gaudir del bon moment. Per molta raó que tinguem, que la tenim, ens hem d’explicar amb arguments i amb un somriure. Perquè serà més útil i els farà més ràbia. Teníem quatre dies per somriure. I no els hem aprofitat. Ara, em temo, vindrà una setmana sense motius per fer-ho. I ens penedirem de l’ocasió perduda.