Un dia especial
Visc el futbol d’una manera equivocada. Tot i que per hàbit hauria d’estar-hi acostumat, em posen més trist les derrotes que no pas content les victòries. Segurament perquè el futbol és un reflex de la vida i jo soc dels que no pot evitar trobar més veritat en el negre que en els colors, més autenticitat en els tangos que en la samba. Però hi ha dies en què, com a Serrat, la vida et fa un petó a la boca i decideixes, amb Sanjosex, que t’agraden els colors i les camises florejades. Dimecres la vida ens va fer un petó llarg i humit. I ahir vam anar a treballar o a estudiar amb unes camises ben florejades.
Ja havia oblidat el plaer que provoca guanyar el Barça. La part més profunda d’aquest sentiment és la més íntima: la que, a través dels ulls de felicitat dels meus fills, connecta amb el nen perico que vaig ser. Molts pares hem viscut, entre la temença i l’orgull, no poder evitar que alguns valents anessin amb la samarreta blanc-i-blava a l’escola.
Un dia qualsevol en què ens hem retrobat amb els nostres pericos quotidians: un somriure, una abraçada, una connexió que només les minories coneixem. I els descobriments: en dies com aquest sempre descobreixes algun perico nou. En aquest cas, el cap d’informàtica de l’escola on treballo, que es va presentar amb una jaqueta de xandall de l’Espanyol. Una trobada màgica. I la tranquil·litat que mai més tindré problemes amb el correu electrònic: des d’avui sabem que compartim societat secreta.
El dia es completa amb la trobada amb el món culer. Amb el que de veritat importa, amb el dels afectes, tot bé: només faltaria. Rebo moltes felicitacions i alguns anuncis de golejada per a la setmana vinent. Òbviament el futbol no m’ha generat mai problemes amb cap amic ni conegut. Només faltaria.
El dia el fan rodó determinades reaccions enrabiades. Sentir algú que ho té tot (salut, amor, diners, èxit, talent) intentant ofendre amb un “Espanyol de Cornellà” és el millor dels elogis. L’intent d’insult doble el retrata. Perquè, per molt que li sàpiga greu, l’Espanyol és tan barceloní (i català, tot sigui dit de passada) com el Barça. I perquè per molt que vulgui utilitzar Cornellà com a ofensa, aquesta ciutat és tan digna com Pedralbes, Esplugues, Tiana o Sant Andreu de Llavaneres.
En un dia feliç i especial com aquest -que esperem que dijous que ve es converteixi en etern- em permeto estalviar les autocrítiques. No vull ser còmplice dels mal perdedors ni donar excessiu protagonisme a qui no el mereix. No defujo, només ajorno.
