El dia que el futbol em va fer plorar

Setmana d'efemèrides periques. Com a bons catalans, més de derrotes que de victòries. Dilluns, set anys de l'agònic gol de Coro. Dijous, sis de la cruel, i tanmateix dolça, derrota de Glasgow. Però la gran celebració de la setmana són els 25 anys dels fets de Leverkusen .

A casa tinc una carpeta plena de retalls de diari d'aquella campanya. Una carpeta feta quan tenia 22 anys i que no he tornat a obrir fins aquesta setmana. Tot per culpa de Marcats , el magnífic documental de TV3 (#totssomTV3) dirigit per Oriol Vidal. Gran ritme narratiu, imatges emocionants i una factura tècnica impecable. Un documental que, com els bons menjars, necessita una repetició: el primer te'l menges amb l'avidesa de l'afamat. El segon, amb el gaudi dels matisos.

En acabar de veure'l, vaig anar al racó dels diaris vells a buscar la carpeta "UEFA 88". Hi vaig trobar un article de Joan Barril en què reivindivacava l'esperit familiar de l'Espanyol. Un altre de Martí Gómez en què dissenayava el seu funeral (amb l'encàrrec per a Josep Ramoneda de llançar les cendres embolicades amb el diari del 3-0 de l'anada pel camp de Sarrià). Un d'Enric González -que va fer del viatge a Leverkusen el seu viatge de noces- en què citava Fontanarrosa i buscava el costat positiu de l'amarga derrota. També vaig trobar les portades robades per l'enveja d'un constructor ara condemnat. I els titulars eufòrics després del partit d'anada. I, llegint, em van venir tot d'imatges d'aquell dia negre.

Arribo a Sarrià sense res blanc-i-blau (era i sóc discret). M'obliguen a comprar la meva bufanda perica. 22 hores d'autocar. Leverkusen. Res especial. Fotografia a la Karl Marx Strasse. Ja som al camp. Arriba la mitja part. El meu amic Tovias em diu: "D'aquí una hora serem campions". I jo: "Calla". Comença la segona part. "Miguel Ángel! Què fas?" Ens mirem: "Ja està, ja hem perdut" (encara teníem dos gols d'avantatge però tots sabem que no hi ha res a fer, que el somni s'ha acabat). No recordo res més del partit. Aquests dies he descobert que en els penals vam arribar a tenir dos gols d'avantatge. No ho recordava. Sí que sento com si fos ara els càntics de l'afició alemanya: " Auf Wiedersehen ". Surto del camp sol. Plorant. I pensant que és una bestiesa plorar pel futbol. Però és que mai més tornarem a jugar una final. Mai més. Era ara o mai. I ploro. I em fa una mica de vergonya: això, a un estudiant de filosofia no li hauria de passar. No sé com, trobo l'autocar de la Manigua. 22 hores més de viatge.

Però no era l'última final. Ens esperaven València, Madrid, Glasgow i etcètera.