12/06/2015

Un dijous per a l’esperança

2 min

En general, visc l’Espanyol des d’un pessimisme vital. Penso que mai més tornarem a fer res que quedi en el nostre record per sempre. Que si continuem així, una mala temporada ens portarà a Segona, i allò serà el principi del final. O, encara pitjor, que els nostres deutes provocaran un descens administratiu com el que acaba de patir l’Elx. També dono voltes, sense gaires ànims, a la possible venda del club: la veig inevitable, em preocupa que Sánchez Llibre només miri pels seus interessos, tinc pànic que siguin uns fons voltors els que s’hagin fixat en nosaltres en lloc d’un rus enamorat del club i de la ciutat. I, per sobre de tot, tinc malsons pensant que aquells apolítics seguidors dels principis de Francisco Franco ( “Haga como yo y no se meta en política” era una de les seves frases preferides) prenguin el poder de l’Espanyol. En definitiva, que entre voltors i àguiles veig el futur dels periquitos ben negre.

Però la meva por no és expressió de cap desig. Ho veig tot molt malament, però vull que tot vagi molt bé. De fet, com a la vida: no sóc optimista però espero estar equivocat. I, per tant, m’esforço. I quan arriben coses bones -tant a la vida com a l’Espanyol- les valoro i les gaudeixo. Com ahir, que Joan Collet va tornar a demostrar que, des de ja fa un temps, les coses s’estan fent millor.

La renovació de Rubén Duarte és una gran notícia. Acabava contracte -encara del filial- el 2016. Ja ha estat convidat -i, per tant, revaloritzat- a una convocatòria de Del Bosque. Amb tot això, ha firmat fins al 2019. Contents per tenir-lo quatre anys. O contents per assegurar-nos que, si marxa, ens ajudarà a pagar algun dels compromisos amb Hisenda. A vegades, els periquitos, més que aficionats, semblem gerents del club.

Però la millor notícia ha sigut la renovació d’Òscar Perarnau. Treballa sense queixa en les condicions més complicades: ha de comprar sense diners. I això implica molt risc. Aquesta temporada ha tingut tres grans èxits (Álvaro, Arbilla, Lucas), ha fet dos bons fitxatges (Caicedo i Cañas), un de correcte (Montañés) i un de frustrant (Salva Sevilla). Amb els recursos disponibles no es pot demanar més. I torna a tenir jugadors del planter al primer equip: de moment, Pau i Duarte. Per completar-ho. A sobre, ha triat els millors i més fidels companys de viatge: Sergio, Lardín, Morales, Planagumà. Tots periquitos. Tots bons professionals. Tots bona gent. Amb persones així fins i tot jo puc veure el futur amb optimisme. Bé, amb optimisme tampoc: deixem-ho en una certa esperança.

stats