La força de la il·lusió

XAVIER FINA
XAVIER FINA

La rivalitat és fantàstica. Consisteix en desitjar gairebé tant la victòria del teu equip com la derrota del teu rival. “Ets de l’Espanyol perquè ets anticuler”. No, he de corregir sempre. La causa de la meva mania al Barça és la meva militància perica. Els derbis són tan emocionants perquè coincideixen els dos desitjos. Però massa sovint els vivim pensant més en la derrota del Barça que no pas en la victòria de l’Espanyol. La força negativa ens domina. I des d’aquest sentiment, des de la sobreexcitació de la rivalitat, el resultat final acaba sent sempre el mateix. Però l’Espanyol està en procés de canvi. Volem mantenir la flama de la rivalitat, però comencem a tenir clar que la nostra felicitat ha de dependre de nosaltres.

Rubi i el darderisme són elements centrals d’aquest canvi. No voldria semblar ingenu ni fer un discurs massa naïf, però el que està en joc dissabte al vespre és part de la nostra felicitat. Res a veure amb la desgràcia de ningú. Per principis i perquè només des d’aquesta energia positiva tenim alguna possibilitat. El meu fill gran -ja major d’edat- no recorda l’última victòria en Lliga a casa en un derbi. I el petit encara era un nadó. Han passat onze anys d’aquell 3-1 a Montjuïc. A la seva edat jo ja havia viscut un 5-2 i un 3-0 a Sarrià. Ja toca tornar-ho a fer. Pels nens pericos que dilluns aniran a l’escola. Pels pericos adults que dissabte ens convertim en els nens que vam ser i posem en els peus d’onze joves la nostra felicitat. Estic convençut que, si els culers de bona voluntat sabessin la felicitat que ens donaria un triomf dissabte, estarien disposats a concedir-nos-la. Aquest any, sí. Perquè han demostrat que saben jugar. I perquè el sotrac dels últims partits ens evita un excés de confiança. Rubi ha de frenar la sobreexcitació. Però també els ha de recordar la felicitat que ens poden donar. Hi he tornat a caure: m’he fet totes les il·lusions possibles.