Per mi, el dia de Reis és un dia important. El meu pare hauria fet vuitanta anys. Un home bo, que de tan bo mai vaig saber si era un perico amb simpaties culers o un culer amb simpaties periques. No obstant això, va permetre un fill perico a morir. I un nét que ahir es va estrenar amb una visita al Camp Nou amb la innocència dels deu anys i amb una certa indiferència pel món del futbol. Aquest perico innocent es va convertir en un perico etern en sentir els insults que els jugadors del seu equip rebien des del minut u.

També és un dia important perquè fa 47 anys jo vaig veure la llum per sempre. Una llum blanc-i-blava, filla de l’atzar d’un país normal que, el dia de Reis, va repartir samarretes blaugranes i blanc-i-blaves a les dues butaques de casa els avis. A mi, per sort, em va tocar la blanc-i-blava. La que avui, tal com estava previst, ha acabat amb nou jugadors sobre el camp. En dies com avui dono gràcies a l’atzar: m’ha fet millor persona.

L’Espanyol, novament, ha donat la cara. Ha estat l’únic equip que ha acabat amb jugadors lesionats. Piqué, aquest jove amb una gran virtut -sap jugar a futbol- i amb moltes debilitats, ha tornat a fer declaracions desafortunades. Avui estic orgullós de ser perico. Perquè he vist el que diuen que és el millor jugador del món comportar-se com un jugador qualsevol davant un noi d’Olot cridat a ser un porter important. Quan diem que mai no ho entendreu, que és una qüestió de sentiment, admirat Antoni Bassas, ens referim a coses com aquestes. Que un noi d’Olot faci enfadar un dels homes més rics del món. Un home que, a banda d’intentar defraudar a Hisenda, s’enfada com un nen quan als que els hi toca perdre el molesten una mica.

Potser no ho entendreu mai, amics culers. Però avui, els pericos estem molt orgullosos del nostre equip. Perquè us hem fet patir, perquè us hem fet enfadar. I perquè ens deixareu tranquils: ja teniu la vostra victòria. Nosaltres som d’un altre món. I dimecres que ve us ho posarem difícil. Sempre, amb un somriure. No com vosaltres.