Mentre els professionals feien vacances, els petits de cada club jugaven algun dels partits amb més transcendència de la temporada. A Arona, Tenerife, i retransmès per Cuatro s'organitza un dels tornejos d'infantils més importants. Hi participen grans clubs europeus (Barça, Reial Madrid, PSG, Chelsea, Juventus…) i l'infantil B de l'Espanyol va quedar campió en derrotar el Reial Madrid.
El model del torneig imita -fins a límits una mica ridículs- el format professional. Tres comentaristes (molt a favor de Madrid, per mantenir el model), entrevistes a peu de camp, àrbitres de primer nivell… No és el model més educatiu: tractar un nen d'onze anys com una figura no és fer-li un gran favor. Però més enllà de l'alegria per la victòria i la crítica al format, la final sintetitza en una hora el que és l'Espanyol.
Som uns exagerats. La tensió i l'alegria amb què es va viure la victòria a les xarxes socials periques és expressió de com estem de necessitats de bones notícies. Jo mateix, sol a casa, em vaig sorprendre saltant amb el tercer gol. Que és l'infantil B!!!
Bons però no massa. Així han de ser els nostres jugadors. Bons per guanyar partits. Però no massa, que ens els prenen. Veient l'elegància, la conducció i el remat d'un central com l'Alejandro (va fer dos dels tres gols) i la immensa classe de l'Arnau, tenia un doble sentiment: alegria de tenir aquests cracs, temença que l'any que ve el seu representant (!!!) accepti una oferta dels que tu i jo sabem.
A Tenerife som catalans. El que aquí alguns posen en dubte, allà ho tenien claríssim. Tothom a favor del Reial Madrid, en acabar el partit va sonar el nostre himne (en català) i quan l'entrenador perico Carles Martínez va reunir els jugadors els va parlar en català. I va dedicar la victòria als companys que s'havien quedat a Barcelona. I van fer un crit d'ànim col·lectiu amb conceptes bàsics: passió, sentiment, planter, Espanyol. Mentrestant, els Manolos de Cuatro com si sentissin ploure.
Sense referents. S'acaba el partit: la periodista a peu de gespa entrevista el central golejador. Quins són els teus ídols, pregunta. Resposta: Xavi (aquell patriota que va viatjar a Dubai mentre jugava la selecció catalana), Xabi Alonso i Iniesta. A tots els pericos ens queia la bava. Però l'entenem perfectament. Els nens pericos no tenen ídols pericos. Ara mateix els ho pregunto als meus fills: l'un em contesta Tamudo i l'altre Verdú. Si volem que aquests nens de l'infantil B tinguin ganes de quedar-se al club, cal que de grans vulguin ser com algun dels futbolistes que vesteix o ha vestit de blanc-i-blau.
