Per fi l'article sobre Fernando Molinos
El 1976 -l'advertiment de Gil de Biedma es va quedant curt i de moltes coses ja han passat més de vint i de trenta anys- un nen que jugava a futbol a la Penya Manigua va conèixer dos dels seus ídols. Marañón i Molinos hi van anar a fer una xerrada. En acabar, l'interior dret de l'aleví va aixecar la mà per fer una pregunta. Abans, però, Molinos se'l va mirar i li va dir: "Tu tens cara de jugar d'interior dret". L'emoció del nen va ser tan gran que no puc explicar ni quina era la pregunta, ni com va acabar la xerrada. Una de les poques coses que l'adult actual conserva del nen que va ser és el sentiment íntim que el vincula a uns colors. Les alegries -i sobretot les tristeses- que li dóna l'Espanyol tenen l'efecte de la magdalena de Proust: li torna una glopada d'infància. I un dels moments màgics li va regalar Fernando Molinos aquell dia del 1976. Perquè, ¿com podia saber que jo jugava d'interior dret?
Per tant, és des de la legitimitat que em dóna el dolor de l'enamorat abandonat que li retrec que després de 40 anys a l'Espanyol ens hagi traït per 500.000 miserables euros a l'any.
Molinos és de l'època en què hi havia bons jugadors que feien tota la seva carrera en un club com el nostre. Era un jugador prou bo com per ser titular durant 10 temporades, però tampoc una figura impossible de retenir (com el meu Dani Solsona). Especialitzat en marcatges individuals (en aquell futbol no eren pecat) va anul·lar algun dels grans futbolistes de la història: Pelé, Johan Cruyff i Diego Armando Maradona. Els enfrontaments amb l'holandès sempre eren especials. Recordo una imatge a l'estadi de Sarrià: tots dos ben juntets a prop de la banda i molt lluny del joc. Avorrit el culer, impertorbable el perico.
Una altra singularitat de Molinos és que tenia estudis i interessos més enllà del futbol. Però estudis de veritat, no un doctorat convalidat amb la lectura d'un parell de llibres de Martí i Pol. Gràcies a la seva preparació professional i a la militància perica va ser director general del club i fins ara n'ha estat vicepresident. Algun cop s'havia rumorejat que podria arribar a ser president. No ho serà mai. ¿La força d'un sentiment? És el sou, estúpid.
Nota final. Poc després d'aquell moment màgic vaig descobrir el truc: a la sala hi havia un gran pòster dels onze alevins. En aquells temps els cinc que es posaven a la part inferior (a la gatzoneta) eren sempre, i en ordre, els tres davanters i els dos interiors.
