Són temps de grans certeses. Veig tothom molt convençut sobre què és allò que ens convé. Nosaltres -sigui quin sigui el que aquesta primera persona aplegui- som els bons. I els altres, els dolents. Res del que puguin dir o fer els altres canviarà la meva posició sobre el tema -l’article determinat no és casual- ni la meva opinió sobre ells. Som els bons i tenim raó. La gran víctima és la complexitat i els que ens sentim més incòmodes som els que no podem evitar que el dubte i el matís guanyin les conviccions inalterables. Quan veig algú tan convençut de tenir raó, d’estar en possessió de la veritat, tendeixo a posar en dubte la seva sinceritat intel·lectual. Però confesso que els tinc un punt d’enveja: ja m’agradaria a mi ser com ells, penso. Tenir-ho tot claríssim i no estar sempre donant voltes a les coses. On han comprat el manual, em pregunto.
Però, per sort, tenim el futbol. Aquí sí que no hi ha dubtes ni matisos que valguin. Nosaltres, els pericos, som els bons i tenim la raó. I vosaltres, culers, els dolents. Quin plaer poder gaudir del maniqueisme en un àmbit de la meva vida. L’Espanyol és el Bé i el Barça el Mal. De manera axiomàtica, sense necessitat de demostrar-ho. En això consisteix la rivalitat futbolística: és la màxima simplificació i exageració d’una fília i d’una fòbia injustificades. Els motius sempre vénen després i semblen d’allò més raonable. Nosaltres som una minoria maltractada, la força d’un sentiment, el coratge del nen que aguanta com a únic perico de la classe, el que suspèn música per negar-se a tocar l’himne del Barça, els que ens mantenim fidels malgrat les poques alegries. I ells, la prepotència, la força dels diners, els valors retòrics, els protegits pel poder, la majoria opressora. Els nostres jugadors són modestos i treballadors. Els seus, arrogants i fatxendes. Per tots aquests motius ens faria tan feliços guanyar demà i complicar-li la Lliga al Barça. De fet, aquest és l’únic partit en què l’alegria de la victòria és més gran que la ràbia de la derrota.
Potser se’m pot acusar de subjectiu i parcial. Admeto la crítica. Però d’això es tracta. És la rivalitat, estúpid. I quan demà, assegut a la meva localitat, amb la mà damunt l’espatlla del meu fill, miri al terreny de joc just abans de començar el partit, veuré onze encarnacions del Bé davant onze encarnacions del Mal. I aquest cop ja toca que guanyi el Bé. Si no és així, felicitaré el meu sogre i tornaré al meu món de dubtes i matisos.
