29/07/2011

Els meus problemes amb el Barça (i II)

2 min

En l'article anterior, vaig intentar explicar el sentiment d'antipatia que em desperta el Barça, vinculat a la meva condició de periquito. Tot i que és argumentable, té una arrel irracional i, en últim terme, absurda. De fet, com tot el que es deriva de la passió futbolística. És el que vaig denominar la vessant intrínseca del meu antibarcelonisme. Res gaire important. Una altra cosa és la vessant extrínseca dels meus problemes amb el Barça. En aquest cas, no faig referència a la institució i procuro anar més enllà de la meva militància periquita.

Sense el Barça, Catalunya seria millor. O per ser més precís: si Catalunya visqués el Barça com un club esportiu, esdevindria un país més normal. Com em recordava sovint Josep Maria Bricall (tot i que crec que la frase és de Tarradellas): "Si volem ser un país normal, el primer que hem de fer és comportar-nos com si ho fóssim". L'argument contrari -fins que no siguem normals no podrem actuar com a tals- sempre m'ha semblat sospitós. Com tot allò que justifica els errors del present en nom d'un paradís futur.

El Barça és una de les anormalitats més grans que hem de patir. Una anormalitat que ens empetiteix i que sovint voreja el ridícul. El llistat d'exemples podria ser infinit. No és normal que la segona pregunta que se li fa al conseller de Cultura en una entrevista seriosa sigui sobre el paper de Guardiola en el projecte cultural del país. No és normal que el Barça envaeixi seccions dels diaris d'informació general. No és normal el nombre d'hores que li dedica la televisió pública catalana. No és normal la Medalla d'Or del Parlament (després de Pérez Esquivel, el pare Batllori, Jordi Savall, i que figures com Serrat, Llach o Maria del Mar Bonet l'haguessin compartit amb la resta dels Setze Jutges). No és normal l'absència d'opinió crítica davant les destrosses que segueixen les celebracions de títols culers.

"Catalunya és més que un club", es reivindica des de l'entorn periquito en nom de la pluralitat esportiva. Jo, en canvi, faig meu aquest lema en el mateix sentit en què s'ho preguntava un insigne culer, Armand Carabén, en les seves memòries. No estic reclamant més espai per a l'Espanyol, ni la Medalla del Parlament per a Pochettino. Estic reclamant un país més lúcid i amb les prioritats més clares. Sé que la meva condició de periquito treu valor a la reflexió. Hauria preferit llegir aquest article a un culer que no pas haver-lo escrit. De fet, aquest seria l'únic motiu per canviar d'equip: tornar-lo a escriure.

stats