El Betis ens ha deixat amb la moral molt tocada. Per anar a veure un partit contra el Granada un divendres fred a Cornellà com farem 15.000 pericos cal tenir moral. En el món del futbol parlem molt d'aquesta moral, de la que és sinònim d'estat d'ànim. Tant, que hem aportat una expressió al llenguatge quotidià, "tenir més moral que l'Alcoià", que em permet recordar l'Ovidi, que aquesta setmana hauria complert 72 anys. Parlem de la moral en aquest sentit però molt poc en l'altre. De la moral com a ètica. És com si féssim nostra aquella màxima -immoral- dels jugadors: el que passa al camp es queda al camp. Que traduït vol dir: el futbol té els seus propis codis morals i el que és aplicable en la resta de la vida no val en aquest món tan especial.
Fem l'exercici de mirar-nos-ho una mica des de fora. Com valorem que algú insulti un company de professió pel simple fet que treballi en una empresa diferent? Doncs aquí s'insulten i fins i tot hem vist com el millor jugador del món escopia a la cara d'un defensa. I de les trampes, què en pensem de les trampes? Doncs aquí marcar un gol amb la mà, simular que t'han fet caure o fer un forat al punt de penal per a què el llançador falli es qualifica de murrieria, forma part de les habilitats. ¿I dels egoistes i dels que no tenen en compte els altres i pensen que el mèrit d'una empresa col·lectiva només és seu? Quina qualificació mereixen? En el futbol són líders, com aquell noi portuguès que ja ha guanyat el seu premi i que quan marca un gol es toca el pit amb l'índex com si estigués posseït.
Però no són només els jugadors. Bona part del públic comparteix codi. La violència dels insults i de l'agressivitat ambiental no és gens simbòlica. Aquí s'hi ha posat límit: el dels insults racistes. Em sembla bé. I amb l'homofòbia? I amb el masclisme de l'insult més habitual? Què en fem? Res: coses del futbol.
Finalment, però molt més important, tenim la gran immoralitat econòmica del futbol de la qual els dirigents són els principals responsables. Fitxatges per part d'equips que estan en fallida, comissions, sous immorals, deutes immorals a Hisenda i a la Seguretat Social, peticions d'indult per a un personatge com Del Nido, engany en els costos dels traspassos, fraus a Hisenda…
Segurament, tot plegat, res que no passi en altres mons. La diferència és que en el futbol es considera normal, no genera cap indignació que no estigui basada en els colors de la samarreta. Aquí no hauria d'importar quin és el club dels nostres amors; la indignació hauria de ser de tots, i, per començar, dues actuacions d'urgència: acabar amb aquesta estafa que és la Lliga de Futbol Professional i destronar de la Federació Espanyola l'etern i sinistre Villar.
