No tinc notícia de cap relació entre el futbol i Michel Foucault. Fins i tot m'atreveixo a afirmar que l'únic nexe d'unió entre el filòsof francès i aquest esport és el seu antic alumne i gran perico Josep Ramoneda. Ara bé, un concepte de Foucault em permet explicar el gran canvi que ha patit l'Espanyol: economia política de la veritat, que descriu els mecanismes de poder que dificulten sortir dels marges d'allò que pot ser dit. Dintre d'aquests marges, s'admet la discrepància, que, en últim terme, també forma part de la veritat. Però fora dels marges, no existeix res. És un concepte, el de Foucault, molt útil per analitzar la realitat política, però aquí la meva feina és una altra: opinar sobre l'Espanyol. I aquesta lògica del domini del discurs també li és aplicable.
L'Espanyol de l'any passat, i ho diu un pochettinista convençut, estava segrestat pel discurs dominant. El porter mai ha de treure pilota llarga. Els defenses en cap cas han de rifar-la. La pilota no es pot elevar ni un pam de la gespa. L'equip mai s'ha d'adaptar al rival. I tots aquests manaments es resumeixen en un de sol: la possessió és la mesura de totes les coses. Si compleixes amb tot això, molts analistes et valoraran, però en funció dels jugadors que tinguis pots acabar sent l'equip que millor la toca de Segona.
Amb Aguirre hem sortit dels marges d'allò que s'ha de fer. I d'aquesta manera hem tornat a les arrels del nostre joc, a allò que ara en diuen l'ADN. En primer lloc una obvietat que segons qui la digui esdevé principi filosòfic: si mantens la porteria a zero, segur que no perds. Per aconseguir-ho, un gran porter, dos centrals segurs i, sobretot, un equip disposat al sacrifici. Aquesta seguretat defensiva permet madurar els partits. I aleshores arriba el moment Thievy, que, com proposava un dels germans Ellakuria, a Cornellà hauria d'anar acompanyat del so de la trompeta del Setè de Cavalleria. I, si no, apareix la genialitat d'un Manu Lanzarote com l'altre dia a Granada, amb un gol de crac mundial.
Amb aquest sistema d'Aguirre i aquests jugadors no tindrem grans sorpreses. Ni bones, ni dolentes. No farem grans golejades però tampoc sortirem humiliats d'enlloc. A partir d'aquí, entren els detalls: el futbol és un joc d'errors que cal minimitzar. I de sort que cal aprofitar. Mentre duri, carpe diem . I quan arribi la mala ratxa -que arribarà-, que tinguem el rebost ple de punts.
