El partit dels nens

Dimecres, nois que estan a punt d’acabar el batxillerat van viure un fet que des que feien primer de primària no havien vist. Després d’onze anys, hem tornat a guanyar el Barça. I el meu primer pensament és per als nens periquitos. Demà podran rescabalar-se mínimament de la pressió (i massa sovint de les humiliacions) que pateixen per estar en absoluta minoria a les aules. Ho faran amb prudència, perquè saben que la normalitat és l’altra. Han d’aprofitar una oportunitat insòlita, però tampoc s’han de passar: en la mesura que és insòlita millor portar-se una mica bé.

Però també va ser el partit dels nens perquè qui va marcar el gol va ser un jugador amb aspecte de nen, gairebé ho és. Oscar Melendo -molts reivindiquem més minuts per a ell sobre la gespa des de fa molt de temps-és el primer jugador que començant per l’Escola acaba al primer equip. Ha passat per tots els equips del club. I ahir va fer el primer gol com a professional. I ho fa de la manera somiada, de la manera que jo mateix havia somiat quan era un (mal) jugador aleví: un gol per guanyar el Barça a l’últim minut del derbi. Per completar el relat perfecte, a passada d’un altre jove del nostre planter: Marc Navarro.

El favorit de l’eliminatòria encara és el Barça, però l’alegria d’ahir no ens la treu ningú. No tenen excuses: ni l’àrbitre, ni el joc dur, ni les baixes. I hem d’aprofitar aquest moment per reconciliar-nos amb Quique. El partit va seguir fil per randa el seu guió, i l’entrenador va saber transmetre als jugadors la importància d’aquest partit. Dormir a la primera part, sortir amb rapidesa a la segona. Fins i tot penso que el penal -clau per a la victòria- va ser idea seva.

Ja sabem que l’alegria a casa del pobre dura poc, per això l’hem d’aprofitar. David ha guanyat Goliat. Per fi hem estrenat Cornellà. Som els primers que hem derrotat Goliat en tota la temporada. Hi ha dies, com ahir, que comencen complicats i acaben bé. El futbol no ho arregla tot, però ajuda.