15/05/2015

El partit més pesat de la temporada

2 min

Ha sigut una llàstima. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, seríem a les portes de dues grans finals que podien fer real l’erroni pronòstic de Fukuyama. Una victòria del Barça al Madrid a la final de la Champions i una de l’Espanyol al Barça a la final de la Copa haurien significat, aquest cop sí, el final de la història. Després d’això podíem haver abolit el futbol professional per sempre més i convertir els estadis en immensos pàrquings. Perquè després de dues victòries com aquestes ja no hi hauria res que ho pogués superar.

Però la vida, el futbol i la història continuen, i diumenge hi ha un Espanyol-Madrid que, com sempre, a molts ens fa certa mandra. Per sort, en aquest cas -gràcies al València- ens estalviem l’absurda pregunta de tants companys de tertúlia: ¿què prefereixes, donar-li la Lliga al Barça o perdre? Absurda, entre altres coses, perquè en la resposta esperen trobar-hi una explicació de la hipotètica derrota. Clar, diuen, heu perdut perquè no volíeu que el Barça guanyés el títol. Com si hi hagués alguna relació entre els meus desitjos -o els de l’afició perica en general- i els resultats. Si entre una cosa i l’altra hi hagués relació de causa-efecte, el nombre de títols de l’Espanyol no seria el que és. Per tant, si s’hagués donat el cas, la meva resposta hauria sigut l’habitual: jo sempre vull que guanyi l’Espanyol.

Diumenge és el partit més antipàtic de la temporada. Perquè molts madridistes visiten el nostre camp. I no perquè els pericos siguem del Reial Madrid -com li agrada dir a algun ignorant- sinó perquè, per desgràcia nostra, l’equip blanc és el segon amb més seguidors a Catalunya. Però hi ha una cosa encara pitjor que la invasió merengue : la voluntat de molts d’ells de confraternitzar amb nosaltres. En mi no troben mai la complicitat desitjada: miri, senyor, el fet que compartim màxim rival no ens converteix en amics. I si em continua buscant encara li acabaré refregant per la cara els triomfs del Barça.

Diumenge, però, els madridistes vindran desanimats i no s’hi juguen res. I nosaltres la possible classificació per a Europa. A més a més és l’últim partit a casa d’una temporada que passi el que passi mereix un 7 i que pot acabar en un 8. Per tant, tot i la mandra de la invasió blanca i de la justificació constant, diumenge hem d’anar al camp i gaudir de la primera victòria a Cornellà contra un dels dos equips grans. Dos clubs que, malgrat el que creuen alguns, són com dues gotes d’aigua.

stats