Les pràctiques de Sergio
Quan es va començar a parlar “d’entorn” de clubs ningú es referia al de l’Espanyol. Potser perquè de tan pocs que som no dóna per tenir realitat interna i externa. De fet, aquest és un dels nostres problemes: el que -ara ja sí- en diem “entorn” té un peu dins el club. No hi ha la mínima distància de seguretat que garanteixi unes relacions i unes opinions sanes, que transcendeixin els interessos i els conflictes -o antipaties- personals. Això explica el justificat -tot i que potser inoportú- estirabot de Joan Collet en acabar l’últim partit. I també que les opinions sobre qualsevol estament del club es jutgin en funció d’“a favor de qui estàs” o de “si ets dels meus o dels altres”. Des d’aquesta perspectiva, la valoració d’un aspecte parcial és una derivada de la teva posició global. I tant a la vida, com a la política, com al futbol, no hi ha res que em repugni més: pensar el que et toca pensar en funció de quina és la teva ubicació. Dit altrament, ser avorridament previsible.
Aclarit això, la meva valoració de la feina de Sergio és molt bona. Però també confesso que no em genera cap entusiasme. No oblido, i ho tinc molt en compte a l’hora d’opinar sobre la seva feina, que és entrenador a causa d’una conjuntura que gairebé és estructural: calia un tècnic barat, poc exigent i amb vincle sentimental amb el club. Sergio -que ahir va fer un any que va ser presentat- era un dels nostres herois -seu va ser el segon gol d’aquell, per a la majoria, primer títol del qual dimecres va fer 15 anys-. L’Espanyol ha fet una temporada digna. Sergio no ha fet grans bestieses (ja és molt). Amb una Copa que ens va fer recuperar l’orgull i l’optimisme històric. Però Sergio es va equivocar molt el pitjor dia. Aquell dia en què els jugadors van veure als ulls del seu entrenador més por que la que ells tenien, que no era poca. Aquell dia que explica que avui agafi el cotxe per anar a l’Empordà i no em quedi a Barcelona per complir la promesa més desitjada feta als meus fills.
Tots tenim la sensació que avui Sergio és més bon tècnic que fa un any. Que ha après a nedar llançant-se a l’aigua, que li hem pagat les pràctiques. I ho hem fet amb alegria perquè som uns sentimentals. Un MIR de primer any ha sigut el nostre metge de capçalera. Ara bé, l’any que ve ja no tindrà excusa: les pràctiques s’han acabat. I molts necessitem -i desitgem- que ens acabi de convèncer.
