Els problemes de l'Espanyol
Podria ser el títol d’una enciclopèdia, però només és un article. Perquè em centraré en la notícia de dilluns: el cessament dels dos principals executius del club. Roger Guasch, director general corporatiu, ja no treballa a l’empresa i Òscar Perarnau, el director general esportiu, ha canviat la seva alta responsabilitat per una feina de caràcter molt més tècnic ocupant un espai en l’organigrama que encara ens han d’explicar.
La decisió s’ha pres l’últim dia d’estada de Mr. Chen a Barcelona. I aquesta circumstància és l'expressió d’un dels problemes de l’Espanyol: només hi ha una persona que prengui les decisions mínimament importants. En aquest cas, és obvi que ningú més la podia prendre. Però, per què ara? Per què a mitja temporada? Perquè Chen era a Barcelona i ho tenia clar. I també, em temo, perquè el primer equip viu una situació límit. Això, segurament, és motiu per perdre la confiança en màxims executius. Però cessar-los no resoldrà la cosa més important: evitar el descens.
Les direccions bicèfales són complicades de gestionar. Sempre hi ha tendència a pujar un graó, a no acceptar l’absència de jerarquia entre els dos caps. I, en paral·lel, tot i la contradicció, una pulsió per fer recaure en l’altre la responsabilitat quan les coses no van bé. Si a això hi afegeixes, com sembla que era el cas, poca química personal, ja ho tens tot: l’organització n’és la víctima.
Ara tornarem a una direcció general. No em sembla malament sempre que el perfil de qui l'ocupi sigui complet, que tingui capacitat directiva i estratègica i coneixement del món del futbol. Però ni el millor executiu del món del futbol se’n sortirà si no compta amb una condició bàsica: la confiança de Mr. Chen. Entenc que li costi: entre la frontera lingüística i cultural, la distància física i les males experiències, Chen sospita de tothom. Però això ens porta a un cercle pervers: la desconfiança porta al fracàs i el fracàs genera desconfiança. Només el propietari pot trencar la lògica circular. I cal que construeixi confiances més enllà dels seus col·laboradors pròxims. No pot tenir un consell d’administració que no li discuteixi res, ni que estigui desconnectat de la vida perica. Perquè encara l’hem de convèncer que un club de futbol, a més d’una empresa i d’una entitat esportiva, és la gestió d’un sentiment. I en això només el podem ajudar els pericos.
