05/06/2015

Tot el que ens vam estalviar dissabte

2 min

El 4 de març va ser una jornada trista per al món perico. La que havia de ser la nostra gran nit va acabar en un malson. Però transcorreguts tres mesos, penso que potser sí que va ser una gran nit: gràcies al que va passar aleshores, dissabte vam anar tranquil·lament a sopar al nostre restaurant preferit sense la remor típica del cap de setmana. Que ningú es pensi que faig com la guineu: potser no les puc haver, però si dic que són verdes és perquè realment ho són.

No m’entretinc a imaginar fins a quin punt se’ns hauria maltractat (o no) en la prèvia del partit. No té gaire interès fer-ho. El que sí que sé, perquè ens conec, és que en un exercici onanista hauríem arribat a la final ben excitats, envalentits per la nostra pròpia il·lusió, una il·lusió que, com totes, crea realitats fictícies. I al minut deu ens hauríem trobat amb la primera de les cinc bufetades que ens tornarien de cop a la Terra.

Però el que més agraeixo del que ens vam estalviar dissabte és no haver estat coprotagonistes de l’ apassionant debat sobre la xiulada que ens farà lliures. Una xiulada que no és la gran expressió de civisme i de revolta que volen alguns. Ni -encara menys- una expressió de violència que cal castigar. És una expressió tirant a vulgar que ha pres una dimensió exagerada i fins i tot grotesca per a satisfacció d’uns i altres.

Si el 4 de març l’Espanyol hagués empatat a zero, dissabte jo hauria anat al Camp Nou amb els meus fills i amb alguns amics. I, òbviament, no hauria xiulat. No per respecte, ni per amor a la Marcha real, ni per monàrquic, ni per espanyol. Simplement perquè mai ho he fet, perquè no sé xiular i perquè no em puc imaginar amb un xiulet als llavis bufant com un possés. Dit a la manera de Makinavaja: “En un món podrit i sense ètica a les persones sensibles sempre ens queda l’estètica”.

No hauria xiulat, com no ho va fer algú tan poc sospitós com Jordi Basté. I de la mateixa manera que la reacció del PP i del govern espanyol li han provocat ganes de fer-ho a posteriori, a mi me n’haurien agafat en veure la minoria violenta de l’Espanyol (que la tenim) amenaçant i agredint els culers i -sobretot- els pericos xiuladors. Perquè, esclar, trobo ridícul que es faci tant tema d’una anècdota; no m’agrada sentir-me manipulat; les banderes i els himnes no m’emocionen ni per bé ni per mal.

Però entre els que xiulen i els violents, tinc clar que sempre estaré al costat dels que xiulen. Siguin de l’equip que siguin.

stats