Els pericos hem entrat en un estat de depressió col·lectiva. Per tenir aquest sentiment no calen grans motius objectius. Amb les sensacions, acostuma a passar. I no per això deixen de ser reals i legítimes. No ens sentim malament perquè ens passin coses molt dolentes sinó perquè ens en passen poques de bones. La mediocritat es pot viure com un mal pitjor que la tragèdia. Perquè pensem -potser equivocadament- que de la tragèdia en surt alguna cosa, mentre que la mediocritat és estèril i agònica. Ara bé, en el cas de l'Espanyol, de motius no ens en falten: estem i preveiem que ens quedarem en una zona avorrida de la classificació, no tenim cap ídol a qui agafar-nos, l'efecte nou estadi comença a estar amortitzat, Aguirre ja no ens fa tanta gràcia, alguns dels nostres pitjors fantasmes treuen el cap de manera amenaçadora, Roures decideix els horaris dels partits i l'Alcorcón ens acaba de guanyar.
Quan estàs amb els ànims baixos, els amics et mostren la desgràcia dels altres per animar-te per la via de la relativització: potser convé que els pericos fem el mateix. Segons com és un trist consol. Però també pot ser una reflexió intel·ligent: posa distància. La pregunta que ens hem de fer és: ¿pels seguidors de quin club terrenal de la lliga espanyola ens canviaríem?
Dels nou que hem guanyat algun títol des de l'any 2000, pràcticament tots han passat, des d'aleshores, alguna temporada a l'infern de Segona. Ens canviem per ells? Jo, no. Els únics que no han patit -a banda de l'Espanyol- són el Sevilla i el València. Els uns, amb el president que d'aquí pocs dies ingressarà a la presó tot i la patètica recollida de signatures de l'últim partit. Els altres, en el nucli dels escàndols de corrupció política i urbanística del País Valencià. Ens canviem per ells? Jo, no. Potser pels únics que -fora d'aquest grup de nou privilegiats- ens canviaríem és per l'Athletic Club. Però, esclar, a ells el govern basc els ha pagat mig camp, tenen Villar de protector permanent, un tracte fiscal diferent… Vaja, que gairebé tampoc és dels terrenals. I tot i així fa molts anys que no guanya cap títol. No sóc gens conformista, vull tornar a viure emocions fortes i positives, crec que la gestió del club és millorable, sóc crític amb algunes decisions d'Aguirre, em preocupa que la samarreta més venuda encara sigui la del 21. I confio que entre tots farem cada dia un club millor. Però això només és possible des d'un diagnòstic realista. Tan realista com la indubtable victòria de diumenge contra el Madrid.
