ESPÈCIE PROTEGIDA

Una reivindicació dels veterans

No estic d’acord amb la política de l’Espanyol de fitxar jugadors veterans. No és coherent ni amb la filosofia futbolística del club -segons la qual el nucli de l’equip ha d’estar format per jugadors del planter, complementat per jugadors que marquin diferències- ni amb la idea d’empresa que es vol imposar -segons la qual s’ha de generar valor a partir de la plusvàlua generada pel creixement que els jugadors han de tenir al nostre club-. La idea de club per a una prejubilació tranquil·la (viure en una gran ciutat, amb un club poc exigent i, des de fa poc, bon pagador) és tan certa com perjudicial per als nostres interessos.

Si entenem que la veterania d’un jugador s’inicia amb la crisi dels 30, a l’Espanyol en tenim uns quants. En primer lloc, els que s’han fet grans amb nosaltres: Javi López i Víctor Sánchez. El capità és disciplinat, perico de cor, amb una fitxa rebaixada, tot compromís i una gran persona. Segurament, des del punt de vista futbolístic no té el nivell exigit per jugar de titular. Però és tan honest, que l’hi perdono tot. Víctor Sánchez ha sigut víctima de la tossuderia de Quique: quan l’ha tret del lateral, ha tornat a tenir el protagonisme -positiu- habitual.

També hi ha els retornats, els dos Sergios. D’un -Sánchez- encara no sabem per què ha vingut. L’altre -García- espero que, a estones i amb tocs de genialitat, segueixi fent callar el meu escepticisme.

Però la meva reivindicació és la de tres jugadors que han arribat passada la trentena i que han esdevingut claus en la recuperació dels últims partits. Diego López és un gran porter. S’ha trencat el cap per l’Espanyol, literalment. De la mateixa manera que l’any passat va caure lesionat per posar la cama en un xoc tan silenciat com poc esportiu és el qui l’hi va provocar. Tot i la seva edat, tenim porter per un parell de temporades. Esteban Granero s’ha convertit en un dels meus jugadors preferits. Té classe, però no la utilitza com a excusa per no córrer. Ha entès ràpidament què significa ser perico i s’ha convertit en un dels nostres millors portaveus. Ell, com nosaltres, és d’una meravellosa minoria: la dels futbolistes amb interessos culturals. El seu protagonisme al camp ha coincidit amb la recuperació de l’equip. Carlos la Roca Sánchez ha fet encara més bo el traspàs de Javi Fuego. Sembla que porti tota la vida amb la nostra samarreta, es mou descaradament, juga la pilota amb criteri i els set partits sense perdre coincideixen amb la seva arribada. Jugadors veterans com aquests tres, benvinguts.

Nota final: en aquest repàs hi falta un jugador de més de trenta anys. No és un oblit.