Aguirre ha sentenciat: estem en crisi. En la claredat de l'afirmació i en la lucidesa de les seves explicacions hi ha els fonaments de la solució. La mala ratxa l'analitza amb la seva competència habitual la Natalia Arroyo en aquestes mateixes pàgines. Des de la meva ignorància, trobo explicacions força senzilles: un equip que des de principi de temporada sabem que és justet i un sistema de joc basat en la intensitat que té els seus riscos. Perquè la intensitat és una força reactiva i no creativa.
Per tant, necessita que l'altre equip porti la iniciativa perquè l'acció tingui potència i sentit. L'Espanyol és com aquell tenista mediocre que quan juga contra un de superior fa els seus millors cops a base de coratge i d'aprofitar la força de l'altre. El problema el té quan el rival cedeix la iniciativa: tot són dobles faltes i errors no forçats.
Però confio que, com gairebé sempre, ens en sortirem. I que després d'aquesta mala ratxa en tornarà un altra de bona, i que després de l'hivern arribarà una primavera tranquil·la. No obstant això, el que més em preocupa és la reacció de l'entorn perico. Em recorda a mi quan tinc la grip. De la mateixa manera que quan em puja la febre començo a acomiadar-me dels meus éssers estimats, molts pericos després de perdre cinc partits ja preveuen la desaparició del club. Un dia, esclar, l'encertaran, com també ho faré jo el dia que em posi malalt per última vegada.
Som l'Espanyol. En 113 anys d'història hem guanyat quatre títols. A tots ens agrada guanyar, però qui s'hagi fet perico per aquest motiu s'ha equivocat. I som pocs, sempre hem estat pocs. Recordo el mític -i mitificat- Sarrià amb més ciment que espectadors. Alguna temporada, amb un terreny de joc amb més sorra que gespa. Eliminatòries de Copa del Rei amb menys de mil espectadors a les graderies i els accessos oberts. Això no m'agradava, com tampoc m'agrada perdre partits ni algunes de les coses que fa (i sobretot algunes que no fa) l'actual consell directiu. Però el perico més crític no és més ambiciós que jo ni que el president Collet. Només li falta, crec, una mica d'autoconsciència i de memòria.
