Una de les imperfeccions del món és que la temporada de futbol duri nou mesos. No hi ha res més absurd que un partit amistós. Absurd per als qui vivim el futbol com una passió lligada a uns colors i no com una obra d'art. Un concepte de Kant ens ajuda a entendre-ho: el judici estètic ha de ser "desinteressat". El futbol, al contrari de l'art, perd interès quan ens el mirem desinteressadament.
Descartats els partits amistosos, tenim el mercat de fitxatges. Un mercat que mou quantitats pornogràfiques de diners (no hi insistiré) i en què el protagonisme se'l disputen diferents figures sinistres: amics i familiars dels jugadors amb poques ganes de treballar, grups inversors, intermediaris i representants. El mercat dóna força notícies, però sobretot és una font interminable de rumors. Molts periodistes esportius van amb l'escopeta de perdigons. La qüestió és recordar els encerts i no dir res dels molts perdigons perduts. I així, anar omplint pàgines.
Per als pericos, aquesta època de rumors és un patir constant. Tot i la mediocritat esportiva de les nostres últimes temporades, cada estiu molts dels rumors de traspassos i no renovacions es compleixen. No vull ni imaginar l'èxode després d'una bona temporada. Ara diuen que el València vol Sergio García. Només és un rumor, però el Màgic Díaz ja ha anat ràpidament a fer declaracions a una ràdio per negar qualsevol contacte (traducció: "Parlem-ne").
Però hi ha una cosa pitjor que els rumors de traspassos i baixes. Són els culebrons d'alguns fitxatges. El procés és sempre el mateix. Apareix un nom desconegut per la majoria. En aquell moment ni ens fa ni ens deixa de fer il·lusió. Només ens preguntem: qui és Samuel? (és el d'aquest any, la llista d'oblidats és llarga). Les negociacions es compliquen (normal: no tenim diners). Passa el temps i cada cop ens sembla més bon jugador (la selecció de les imatges dels seus millors gols sempre hi ajuda) i es va fent com de la família. Ara ja sí que ens fa il·lusió que vingui. Per això, quan acabi fitxant per alguna potència de tercera fila sentirem que hem perdut alguna cosa.
