Dissabte 15. Derrota al Calderón. Hem competit, ens podem sentir orgullosos, hem plantat cara i tot el que vulgueu. Però el fet és que hem perdut. I perdre contra l’Atlètic, tot i ser comprensible, mai no ens pot deixar contents. Mentre ens hi deixi, serem petits. Ara bé, el pitjor del partit té lloc a la sala de premsa. Aguirre no respon i s’enriu del periodista de RAC1 Aleix Parisé arran d’una pregunta plena de sentit (“Per què fa el tercer canvi al minut 90?”). Aguirre fa una feina molt bona com a entrenador, però no entén la globalitat del seu encàrrec com a entrenador de l’Espanyol.
Diumenge 16. Com que el partit va acabar tard, em trobo cròniques exageradament curtes als diaris del dia. I constato que el penal de Courtois a Córdoba el deuria somiar. No hem de fer victimisme, em repeteixo. Però és que massa vegades som víctimes.
Dilluns 17. Em conviden a Pa i tomàquet amb tertúlia. El convidat d’honor és Jordi Vilajoana. Prohoms del país (i jo amb un cert sentiment d’intrús) fent tertúlia i menjant la millor aportació catalana a la gastronomia mundial. El tema, el que tant ens ocupa en els últims temps. Experiència interessant i curiosa. Contra la teoria del 2%, som un 23% de pericos: l’empresari Ramon Nogué, el director de CatDem, Francesc Sánchez, i el periodista Jordi Barbeta. Difícil d’explicar la il·lusió que fa trobar un altre perico.
Dimarts 18. A deu punts del descens i a vuit d’Europa, aquest final de Lliga es pot fer tediós. Més enllà de fer la punyeta a uns que tu i jo sabem, ens queden pocs al·licients. Per això anem omplint les hores amb rumors de jugadors que marxen. Avui, David López i Sergio García. Però estic preparat per a la marxa de qualsevol dels nostres, fins i tot per a la que més mal em farà i més ens afectarà: Kiko Casilla. Un dels pocs avantatges d’haver-nos quedat sense ídols és que no hem de patir per quan marxen.
Dimecres 19. A través del gran Baptista Silanes (roig, perico, independentista i sindicalista), descobreixo un nou heroi: el cantautor de rumba punk Tachita de Collblanc amb la seva versió d’El meu avi en clau perica. A les imatges que es poden veure a YouTube la majoria del públic l’escridassa quan la canta, però ell, en un gest que l’honora, arriba al final. Resistència, esperit canalla, coratge: aquests són els valors pericos.
Dijous 20. Es confirma la meva hipòtesi sobre el tedi. Ara uns prestigiosos publicistes pericos diuen que això de La força d’un sentiment, no. Que millor Una minoria meravellosa. I així passem els dies...
