Els tres “solsones”

Ser de l’Espanyol és ben absurd. Hi ha pocs al·licients. Divendres vam guanyar el Leganés (jo ja ho deia) en un partit que ens va deixar (als aficionats) exhausts. De fet, en el temps de descompte, a mi em van entrar unes rampes producte de l’esforç dels noranta minuts. Una victòria que ens deixava més tranquils que no pas feliços. Però la vida, i la vida perica especialment, t’ensenya que l’absència de dolor és un dels més grans plaers.

Dimecres un bon resultat a la Copa que ens deixa amb mal gust de boca. La sensació d’una eliminatòria ja viscuda, el dubte sobre quina valoració hem de fer del resultat, la por d’haver-nos de penedir de la incapacitat de matar els partits. Fins i tot els que ja estan morts. Enmig d’aquests al·licients escassos, dels dubtes i de les pors, mantenim intacte el nostre compromís. I procurem trobar motius per a l’alegria. Un d’ells, i no poc important, el vam trobar a l’alineació que va presentar l’equip contra el Leganés. Concretament en el mig del camp. Marc Roca, Óscar Melendo i Sergi Darder. Tres nois de la casa. Però no només.

Els jugadors del planter tenen un valor afegit. Els fluixos són correctes. Els correctes, bons. Els bons, molt bons. I els molt bons, mites. Entre els mites, un per sobre de tots: Daniel Solsona. Molt bo -en la nostra escala de valors, mite- i migcampista tècnic. Una doble singularitat. Perquè els altres mites del planter, o bé han estat defenses (tenim una fàbrica de centrals, sempre hem dit) o davanters murris. Ara podem alinear un mig del camp amb tres futbolistes que la toquen i que són de la casa. I això ens fa feliços.

Marc Roca és l’indicador d’aquest equip. Quan ell juga bé, el col·lectiu funciona. És el punt d’equilibri. Fa fàcil el que sembla difícil. Quan acabi de guanyar fortalesa i seguretat, serà internacional.

Sergi Darder és un jove jugador que sembla veterà. Amb una gran capacitat de girar sobre el propi eix i un do per interpretar els partit. És un jugador intel·ligent: un futur entrenador. El dia del Leganés va rebre algun xiulet per fer el que tocava: tranquil·litzar un partit mantenint la pilota sense arriscar. Óscar Melendo és -i ha de ser- un jugador d’un sol club. Va entrar a l’escola i s’hauria de retirar aquí. La pilota s’enganxa al seu peu esquerre i només li treuen a base d’una violència que els àrbitres mai no sancionen. Cal començar una campanya: protegir Melendo és protegir el futbol.

Els cinc dofins. Els tres taurons. Els tres solsones. Que sigui per molts anys. Seria el millor senyal.