Una temporada estranya
El 2020 és un any estrany. Per molts motius. Alguns de públics i notoris. D’altres, no tant. I em temo que ens haurem d’acostumar a aquesta estranyesa. A més, alguns tenim la sensació que la pandèmia és la vivència comunitària i metafòrica de tot de coses que ens estan passant. Que vindria a ser la manera pedant de dir allò que els mals mai no venen sols. Com deia l’estimat Fel Faixedas en un tuit tan cert com cruelment graciós: “Tinc un amic perico que treballa a la Nissan i fa teatre”. Estranyesa i tristesa. L’habitual de la represa de setembre, l’afegida per totes les incerteses i, en el cas dels pericos, el panorama d’una temporada a Segona.
De moment, les sensacions que dona l’equip són bones. Més enllà del resultat i del joc, es veu un canvi d’actitud i les idees clares. Vicente Moreno serà tot un encert. Pel sistema que proposa –per fi sembla que algú, després de Rubi, ha decidit aprofitar la qualitat que tenim en el joc interior– i pel que transmet. Autoritat sense autoritarisme, serenitat sense tendència a la melancolia. Crec que no acceptarà cap imposició: ni dels jugadors per fer jugar els falsos líders (tot i que els més significatius ja no hi són), ni de la direcció esportiva per acceptar una plantilla sense garanties.
Un dels components de l’estranyesa d’aquesta pròxima temporada –a banda d’haver-nos de buscar en un racó encara més petit de les notícies– serà la discontinuïtat. Serà una temporada amb moltes fases i ens l’hem de prendre com una cursa de relleus. Els futbolistes disponibles per al primer partit de Lliga (12 de setembre) seran força diferents als que tindrem el 5 d’octubre un cop s’hagi tancat el mercat. En aquest període haurem jugat quatre partits: dotze punts en joc. Res definitiu, però els responsables del primer relleu tenen una funció important: deixar-nos en posició d’ascens. Quedaran 38 jornades, la majoria de les quals sense públic. Quan puguem entrar als camps (els dos últims mesos?) potser haurem de donar una última empenta per assolir l’objectiu. I entremig, el mercat d’hivern, partits suspesos per contagis d’equips i qui sap si una altra aturada general.
L’única certesa és la incertesa. No sabem quines i quantes incidències hi haurà, però no tenim cap dubte que n’hi haurà moltes. Per tant, no hi ha excusa: l’objectiu està clar i l’estratègia ha de preveure tots els riscos. Una plantilla àmplia, sistemes d’entrenaments alternatius, jugadors compromesos, llocs on confinar-se amb camps d’entrenament. I molta tranquil·litat. Perquè la Lliga serà llarga. Literalment.
