Jo sóc de l'època en què al pati de l'escola era capità qui jugava millor. I al costat de l'honor del títol, hi havia la possibilitat de triar els companys d'equip. Els dos capitans es jugaven a parells o senars qui començava a triar. En un primer moment tots dos tenien les coses clares, sabien qui volien al seu costat. L'interès anava decaient a partir del quart jugador: era quan els criteris futbolístics es barrejaven amb simpaties i antipaties personals. Finalment, hi havia aquell moment cruel en què, amb un punt de menyspreu, es repartien els jugadors sobrers, sempre els mateixos. Menyspreu en el millor dels casos: recordo més baralles per no quedar-se amb el pitjor que no pas per poder comptar amb el millor.
Jo sóc de l'època en què els equips tenien un capità. Si no podia jugar, un altre portava el braçal, però no hi havia segon, tercer i quart capità. A més a més, no es feien (falses) eleccions al càrrec. L'evidència dels lideratges feia innecessària l'aplicació de mecanismes complicats.
Jo sóc de l'època en què els capitans ho eren per molt temps. El de la meva infància era un senyor calb i civilitzat: José María. Des que vaig començar EGB fins a acabar la carrera, l'Espanyol només va tenir tres capitans més: Solsona, Marañón i Zúñiga. Els primers vint anys de militància perica acompanyat per aquests quatre noms mítics. Després, hem tingut bons capitans (Francisco, Arteaga, Lardín…), capitans que mai ho haurien d'haver estat (Cristian), un ídol fent de capità i un capità tan efímer com etern.
El que ha passat amb la capitania de l'Espanyol des del tràgic 8 d'agost del 2009 il·lustra un dels grans mals del futbol modern. Però sobretot mostra un dels greus problemes que tenim a l'Espanyol, l'absència de referents: jugadors que combinin un cert nivell de qualitat amb la capacitat d'elaborar un mínim discurs; que tinguin autoritat per esbroncar i animar els companys, però també una bona connexió amb la grada. Ara que repasso noms i qualitats començo a entendre la necessitat de quatre capitans: com que no trobem qui compleixi totes les condicions, en tenim un per cada una de les virtuts necessàries.
