El traspàs d'Álvaro Vázquez: un altre greu error
Sembla que finalment Álvaro marxa al Getafe. Al Getafe! Històricament estàvem acostumats al fet que els nostres jugadors marxessin a clubs amb qui no podíem competir. Recordo les traïcions de Ramos, Solsona, Urruti, Roberto Martínez, Soler, Valverde, Canito, Lardín i tants altres. Tots anaven a clubs més grans, a llocs on podien guanyar més diners i més títols. Eren decisions comprensibles. Veure jugadors que havies sentit teus amb les samarretes més antipàtiques feia mal però es podia explicar. En canvi, imaginar Álvaro amb la samarreta del Getafe (crec recordar que és blava) o veure Javi Márquez amb la del Mallorca no fa cap mal. Ara bé, no trobo la manera d'explicar-ho als meus fills.
És clar que cada cas és diferent i que ens falta molta informació. També que l'Espanyol ha definit una línia d'austeritat i de rigor en les negociacions que no pot abandonar. També és cert que Josep M. Orobig -representant d'Álvaro, triat per Álvaro- és algú a qui mai li compraria un cotxe de segona mà. Com tampoc el compraria, per cert, a un Germán de la Cruz, a qui responsabilitzo d'alguns dels pitjors mals de l'Espanyol actual. Quan l'escoltes una estona en una entrevista entens el perquè de moltes de les coses que ens passen. Pel que diu, però sobretot per com ho diu.
Aquest cas és la dolorosa gota que fa vessar un got que fa dies que s'està omplint. Tamudo, Coro, Moisés, David García, Javi Chica, Javi Márquez i, ara, Álvaro Vázquez. Cada cas és diferent i no defenso que tots haguessin de continuar al club. Però tenen punts en comú: eren del planter, tenien una vinculació sentimental amb l'afició i van sortir per la porta del darrere. No mitifiquem els jugadors del planter: són professionals i tenen clares les seves prioritats. Segur que en algun d'aquests conflictes el club té més raó que el jugador. Però la reincidència és sospitosa i fa la sensació que s'estan fent les coses malament. I crec que el problema és de model. Hem perdut el relat. Un relat en què el sentiment i el planter eren el contrapès imprescindible a la mediocritat esportiva. I el relat no només és un concepte de moda necessari per a qualsevol organització. El relat és allà on cada un de nosaltres busca arguments per seguir lluitant en aquesta batalla tan desigual.
La més que probable marxa d'Álvaro al Getafe, o a on sigui, no tindrà grans efectes en la temporada de l'equip. Fins i tot els nous davanters marcaran algun gol més. Però no és això companys, no és això: preferim quedar catorzens amb Álvaros que onzens amb Stuanis.
