A veure si així ens estimen

Vaig trobar a faltar jugadors enfadats. Mentre Arturo Vidal repartia i es queixava, els jugadors pericos la veien passar

L’Espanyol es vol fer gran. I l’estratègia per aconseguir-ho és pensar més en ell mateix que no pas en els altres. I si parlem de l’Espanyol, “els altres” tenen un nom i el sap tothom. Com a criteri general està bé. Però també cal recordar en què consisteix la rivalitat: aquell afegit d’intensitat, aquell punt de ràbia que et fa jugar per sobre de les teves possibilitats. I ahir cap dels rivals es podrà queixar del tracte que va rebre per part dels nostres jugadors. Fins al minut 15 -i quan ells ja en portaven quatre- no vam fer la primera falta. Per celebrar l’esdeveniment Messi ens va clavar el primer. L’únic ingredient de rivalitat el va posar Piqué amb les seves provocacions i les ganes de complir -acabant el partit de davanter centre- amb la tradició de marcar-nos.

L’Espanyol va voler guanyar el Barça utilitzant les seves armes. Però no tenim Messi ni podem pagar jugadors com els del Barça. Segur que Rubi havia pensat en totes les variants. Però ahir diversos jugadors clau van cometre més errades del que és normal. Pèrdua de pilota (tampoc no hauria passat res si s’hagués xiulat una falta d’un Busquets posseïdor de la butlla eterna), falta i gol.

Visca el fair play, però només una targeta groga i al minut 75 és símptoma de falta d’intensitat. Ja entenc que la lògica del joc de l’equip de Rubi pot semblar incompatible amb aquest afegit. Però hi ha partits que el demanen. El d’ahir. Vaig trobar a faltar jugadors enfadats. Mentre Arturo Vidal repartia i es queixava, els jugadors pericos la veien passar. No fos cas que ens diguin que som petits. Potser sí que aquest és el camí. Avui em costa veure-ho.

Ara bé, més enllà de la ràbia del moment -la que els jugadors, tot i no semblar-ho, estic convençut que també tenen- cal pensar en la nostra situació a la Lliga. Quatre partits seguits perdent amb 12 gols en contra en total -una mitjana de tres per partit- és el gran motiu de preocupació. Em costa anar més enllà del tòpic. Per tant, hi recorro: ara toca oblidar de pressa aquest malson i pensar en el partit del Betis. Perquè una cinquena derrota consecutiva potser sí que seria l’inici oficial d’una crisi. Siguem optimistes: confiem en Rubi.