El vot i un mite

FilòsofL’1 d’octubre del 2017 va quedar confirmada una de les grans virtuts de l’independentisme: la capacitat organitzativa. L’operació urnes (explicada pels periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavier Tedó) va sorprendre tothom. Per la precisió i, sobretot, pel silenci, per la resistència de tanta gent de no presumir que guardaven una urna a casa. L’absència d’una bona estratègia política ha estat sovint superada per l’habilitat logística.

Aquell dia, especialment en les primeres hores del matí, la repressió de la policia va ser molt greu. Absolutament fora de lloc: tant per la fragilitat de les víctimes com pels (no) motius que la justificaven. La no legalitat del referèndum des del punt de vista dels seus efectes polítics en cap cas podia ser motiu d’aquella violència policial. Va ser un atac a drets fonamentals. Amb una persona -Roger Español- que viurà per sempre més amb els efectes d’aquella ignomínia. I, des del punt de vista dels interessos del govern espanyol, una operació absurda i contraproduent: donava valor a aquell intent de referèndum i es posava la comunitat internacional en contra.

Vaig canviar d’opinió

Com molts ciutadans d’aquest país vaig viure el dia entre la por i la indignació. Amb una filla que va passar la nit protegint el nostre col·legi. I amb amics, familiars i veïns lluitant per les seves legítimes idees. Jo havia decidit no votar. Però la gravetat dels esdeveniments em va fer canviar d’opinió. No estava (ni estic) d’acord amb aquell referèndum, ni amb el Procés. M’havia sentit menystingut pels meus governants els dies 6 i 7 de setembre. Però hi ha moments a la vida que estàs obligat a prendre partit, moments que has de decidir ràpid si actues -i ets còmplice d’amics amb els quals no estàs del tot d’acord- o no fas res -i et sents còmplice dels violents que peguen als teus amics-. Després de reflexionar una mica, a casa ho vam tenir clar: vam anar al col·legi vigilat per la filla i vam votar.

Passat un any, no me’n penedeixo. Tot i que sovint hagi sentit que es feia un mal ús del meu vot, entenc que això forma part de la naturalesa de les coses. I l’1 d’Octubre ha esdevingut un mite. Ple d’emotivitat i explosió de símbols. Fins i tot un mite fundacional. No se sap gaire bé què es funda, però és fundacional. Les mateixes divisions de l’independentisme posen en evidència aquesta confusió, aquest anar sense saber gaire bé on.

Tinc temptacions de posar aigua al vi en forma de racionalitat. De fer una recapitulació d’aquell dia, de posar en qüestió algun element del relat dominant, sense entrar, òbviament, en el ridícul negacionisme del ja exministre Juan Ignacio Zoido i companyia. Però no ho faré. Perquè encara és massa recent, encara som a la fase posttraumàtica. I no vull que ningú se senti ferit ni em malinterpreti. És massa aviat per a una anàlisi freda. Encara no podem passar del mite al logos. En tot cas, però, no podem renunciar a fer-ho algun dia.