Publicitat
Publicitat

‘Als nostres amics’

Resseguir l’impacte intel·lectual que ha tingut a França l’aparició del llibre/manifest Als nostres amics, editat pel suggeridor Comitè Invisible, és tremendament interessant. Cal recordar que aquest mateix col·lectiu va publicar fa uns anys un altre opuscle sota el títol premonitori de La insurrecció que ve, en el qual repassaven els efectes de les revoltes inconnexes però coincidents en un mateix marc temporal i -òbviament- socioeconòmic i polític que han anat apareixent en diversos llocs del món durant l’últim decenni. Alguna cosa ja bullia a finals dels anys 90 quan a Porto Alegre l’esquerra debatia la construcció de nous imaginaris sociopolítics, mentre a Davos la dreta reconfigurava l’ordre econòmic mundial un cop caigut el Mur i sense la necessitat d’articular subterfugis de contenció social al voltant de l’estat del benestar.

Tony Judt ho expressava perfectament a Pensar el siglo XX, referint-se a un debat que comença als anys 30 a Viena entre Leo Strauss i els pensadors keynesians, i que queda soterrat als pacients laboratoris neocons durant 50 anys fins que economistes i pensadors com Huntington, Fukuyama i Wolfowittz, entre d’altres, el plantegen de nou un cop desaparegut el món dual. En realitat, l’estat del benestar és una concessió de la dreta que les esquerres administren, però sense afegir-hi prou contingut per defensar-lo un cop s’imposa la demolidora màquina del pensament únic i la dictadura del capital. Els teòrics neocons s’equivoquen, però, en un detall: mai va existir en la història una generació -dues, de fet- amb un nivell educatiu tan elevat i amb un instrumental tecnològic tan eficient com el que ens aporten internet i les xarxes socials.

Als nostres amics ens proposa l’ideari d’una insurrecció generalitzada i descriu les seves característiques conceptuals i metodològiques. En aquest sentit és una versió moderna de la teoria del cop d’estat de Curzio Malaparte, en la mateixa mesura que és un compendi de reflexions estètiques que expliquen una nova manera de posseir el poder, apropiar-se l’art contemporani o administrar el coneixement. Als nostres amics i, en alguna mesura, moviments sorgits a escala local, com Barcelona en Comú o, de manera similar, Podem -tot i que aquest moviment evoluciona cap a una estructuració política més convencional-, ens diuen que la revolució no parteix d’una veritat única, i constaten, en conseqüència, que les veritats individuals que sustenten el moviment no sorgeixen d’una realitat ideològica sinó ètica.

No ens ha d’estranyar que a la política tradicional li costi entendre la singularitat del procés polític actual, com tampoc ens ha d’estranyar el canvi de tempo polític que suposa aquest nou escenari. La política és al carrer i les decisions s’han de prendre exercint la dialèctica de les percepcions i emocions dels individus que configuren el procés, valgui la paraula en aquest cas per entendre com l’han fet seva, fins i tot abans, els sobiranistes catalans. Que molts d’aquests escenaris de canvi polític es donin a la perifèria del sistema -nord de l’Àfrica, Grècia, Espanya, etc.- indica dues coses: que el sistema polític és més feble i que els arguments que demonitzen la vella política són més evidents -corrupció i fragilitat institucional.

Però la lògica de la insurrecció no és en absolut neutra. Els qui qüestionen la tècnica del poder -la governança tradicional de la democràcia representativa- coneixen perfectament la força de la paraula i l’ús dels nous mitjans, i estan disposats, fins i tot, a acceptar un pervers intercanvi de cromos que regenera el negoci de la comunicació. Els mateixos que utilitzen els nous magazins de la política espectacle per arribar al poder són els principals benefactors d’una renascuda economia dels mitjans basada en la formulació d’imaginaris de baixa intensitat conceptual i de gran eficàcia mediàtica. Arribar al poder és, en darrera instància, una qüestió d’ofici.

És curiós que la nova política utilitzi els mateixos instruments de propaganda que la vella política, afegint-hi el punt de novetat, atractiu dialèctic i valor mediàtic que els mitjans busquen constantment en qualsevol brainstorming comercial i que ja no troben en els partits tradicionals. És en aquest sentit que la insurrecció esdevé un gran negoci. Al final queda la certesa absoluta de la profunda insatisfacció que afecta la ciutadania. Que sigui una observació estratègica per arribar al poder o l’objecte final d’una regeneració política s’ha de veure.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT