Publicitat
Publicitat

Cultura a la gorra

Confesso que veure com alguns prohoms catalans convoquen una roda de premsa per anunciar una campanya de recollida de fons sota l'enunciat "Salvem el Liceu" em provoca un desassossec monumental. Que quedi clar que no tinc res en contra d'una iniciativa tan encomiable i generosa, però no puc estar-me de pensar que, en darrera instància, únicament explica la lamentable situació a la qual està arribant la vida cultural catalana.

No tinc una especial tirada cap a l'òpera; penso, més aviat, que els diners que hi dediquen les polítiques culturals públiques són excessius i arbitraris, i que ajuden a mantenir un model de producció extremadament car i elitista. Però aquestes consideracions no em fan perdre de vista el valor exemplificatiu que l'òpera té en el context de les actuals polítiques públiques. Sé perfectament que abaixar el pressupost del Liceu no és una decisió progressista sinó la darrera expressió d'una caixa buida.

D'aquí el meu desassossec. Si el Liceu, que és la nineta bufona de les polítiques culturals, ha de promoure una acció benefactora protagonitzada per la burgesia catalana, què se'n farà de la resta de projectes culturals, la major part dels quals estan als antípodes de l'interès d'aquesta mateixa burgesia?

La versió popular d'aquesta acció és el teatre o la música a la gorra , o sigui: vingui, segui i si li agrada pagui el que consideri convenient. Al començament aquest tipus de ritual econòmic pot confondre l'interès i la compassió; al final és una mena d'avaluació que aboca la cultura als dominis del treball social.

Tot fa indicar, per tant, que veurem un procés de transferència de responsabilitats econòmiques del govern cap a la societat. Passarà en el món de la sanitat, de l'educació i òbviament passarà en el món de la cultura, però no sembla gaire clar que aquest canvi de model s'estigui planificant d'una manera adequada. Òbviament no avalo aquest gir neoconservador, però, a més a més, considero que és un error estratègic pensar que estem davant d'una conjuntura desfavorable que un cop estigui superada permetrà tornar les coses on eren. Crec, ben al contrari, que estem davant d'un canvi de cicle que modificarà per molts anys la concepció de l'estat del benestar.

Per això manifestacions tan ben intencionades com les que promou la campanya per salvar el Liceu em semblen paradoxals. Si no hi ha diners públics per mantenir l'activitat del Liceu, per què no s'apugen els preus? ¿O és que es tracta únicament que alguns mecenes financin part del cost de les entrades dels seus clients gratia et amore , en el benentès que el mecenatge privat, a diferència del patrocini empresarial, no té altres contrapartides que el prestigi personal?

Més aviat o més tard qui aporti diners per al Liceu es preguntarà una cosa evident: què estic pagant, el manteniment del teatre o les obres que s'hi representen? I no és pas el mateix.

Hauríem d'exigir als nostres governants una planificació de la cultura a llarg termini que tingués en compte tres realitats indiscutibles. La primera assenyala que el mercat no pot ser l'únic espai de la cultura si volem que sigui diversa, plural i de qualitat. La segona diu que ni la cultura més comercial es pot finançar únicament amb la venda d'entrades. La tercera explica que les donacions privades han de tenir estímuls fiscals per esdevenir estables.

Tanmateix, tot plegat no és independent d'un determinat model de producció. No és imaginable un Liceu, un TNC, un Lliure o un Macba funcionant tal com ara ho fan, amb les estructures laborals vigents i amb el nivell de producció i resultats actual finançats de manera privada a partir d'una transposició lineal de responsabilitats socials. És possible canviar el model. No dic que sigui bo, però és possible canviar-lo si es legisla en una determinada direcció, si es fa una política fiscal concreta i si es prestigia la cultura per generar un atractiu socioeconòmic que ara no té. Tot el contrari del que està passant.

El govern de Madrid ensenya les ungles dient que la cultura és un luxe prescindible, el govern de Catalunya la posa en standby a l'espera d'un estat justificador, els del Liceu apel·len a l'esperit del Noucentisme i els del teatre alternatiu comencen a pensar en la gorra com a fórmula recaptatòria. Mentrestant els resultats de la cultura segueixen al marge de qualsevol anàlisi racional de rendiment cost-benefici social o econòmic.

Riure, malgrat tot