16/02/2011

Èxits i fracassos culturals

3 min

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: " Voldria que aprenguéssim a pensar que una proposta cultural sense públic és un fracàs de qui la fa".

Tothom sap que el principal repte del sector cultural català és incrementar el seu mercat interior i aquesta afirmació és igual de vàlida per als que pensem que el nostre mercat bàsic és l'Estat espanyol com per als que pensen que són els Països Catalans. La indústria cinematogràfica nord-americana compra sistemàticament qualsevol pel·lícula europea que hagi tingut un bon recorregut comercial al seu país per tal de tornar-la a produir sota el registre del gust americà i per exportar-la de nou a Europa, on probablement triomfarà si ha estat un èxit als EUA. El mercat interior dóna la mesura primera de la viabilitat d'un projecte i, tret de reduïdes excepcions, és la base que sustenta qualsevol model cultural.

Però les actuals limitacions del nostre mercat interior no poden ser un subterfugi retòricament i repetidament utilitzat pels creadors i productors catalans per tal de justificar molts fracassos comercials.

És cert que tenim un mercat limitat i molt condicionat per les estratègies dominants de les grans distribuïdores multinacionals. És igualment cert que la producció catalana té una minsa capacitat per col·locar continguts als aparadors globals que marquen tendències i generen franquícies. I ho és, en darrer lloc, que el potencial financer de l'empresariat cultural català no permet competir amb les grans productores internacionals.

L'evidència d'aquests arguments no pot, en qualsevol cas, limitar la responsabilitat de creadors i productors per generar estratègies de públic. El diferencial econòmic entre el cost d'un projecte i la seva recuperació en taquilla sovint és molt elevat, cosa que suposa una enorme dependència de les ajudes públiques i una progressiva reducció de la qualitat de les produccions. Aquesta casuística s'ha convertit en un element previsible per a molts productors i prova d'això és el reduíssim percentatge de recursos de cada producció que es destinen a publicitar-la i a desenvolupar programes de màrqueting.

Com a criteri general, la rendibilitat hauria de ser un requeriment exigible per a qualsevol producció cultural, de tal manera que subvencions, patrocinis o altres mecanismes de generació d'ingressos atípics servissin essencialment per corregir dèficits estructurals, riscos derivats de l'experimentació i la recerca o fracassos imprevisibles. Si es plantegés així, la subvenció podria actuar de manera natural a priori o a posteriori, circumstància que permetria racionalitzar la seva funció i evitar que sovint fos considerada com un apunt més en el compte d'explotació d'un projecte cultural.

No hi ha productes sense públic. El que hi ha és bona o mala comunicació; seducció o acció refractària que ens allunya del mercat; respecte i dedicació a les estratègies comercials o omissió del màrqueting per criteris estètics. Altra qüestió són els fracassos, els errors o els productes d'indiscutible i necessari risc que necessiten temps i paciència per trobar el seu espai al mercat. Però aquest no és el problema, en la mesura que es tracta d'una eventualitat que forma part de qualsevol plantejament empresarial.

El sector cultural està ple de propostes aparentment minoritàries i elitistes perfectament sostenibles, de la mateixa manera que altres notòriament comercials fracassen estrepitosament. Hi ha públics per a tot, encara que calgui buscar-los fora del país. Però això succeeix arreu: l'artista de repertori en té prou amb un mercat dens i limitat com el nostre, mentre que el creador singular ha de sortir fora per abastar tot el públic que necessita per sostenir els seus projectes.

Al marge de la conjuntura econòmica, les polítiques públiques han d'empènyer en aquesta direcció per superar els efectes alimenticis que provoquen aquestes dinàmiques de repartir ajuts públics. La crisi únicament ho fa més evident.

stats