24/12/2010

Una conselleria de Cultura forta

3 min
ARA, Anglaterra

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: " Voldria que la conselleria de Cultura fos forta i prestigiosa".

Sé que la legitimitat d'un conseller ve determinada pel seu nomenament. Si no fos així seria molt fàcil qüestionar-ne alguns dels que ho han estat fins ara. Ser o no ser un respectat membre de la comunitat cultural o desplegar un discurs convincent i plausible és una condició necessària però no suficient. La cultura ha tingut consellers amb aquestes característiques però incapaços de realitzar una política consistent i d'altres que, malgrat no tenir-les, han estat més ben dotats per encapçalar una política efectiva. També n'hi ha hagut que ni una cosa ni l'altra, esclar.

El que em sembla rellevant és preguntar-se quines són les característiques que permeten a un conseller ser fort i tenir una veu sòlida en el consell executiu. De ben segur que no és cap de les anteriors. El que li cal és tenir consciència que les polítiques culturals existeixen a Europa des de fa 70 anys, que són estructurals i que configuren l'esquelet d'un estat o, si ho preferim, d'una societat. Sense polítiques culturals, la societat francesa no seguiria lluitant aferrissadament per mantenir el seu liderat europeu, Alemanya no s'hauria refet moralment de la bogeria nazi, Anglaterra no mantindria la seva política euroescèptica. I amb una política cultural de debò Espanya no seria un país a mig construir com és ara. No parlo d'una única política cultural, sinó de la importància fundacional de cadascuna d'aquestes polítiques.

La primera funció d'un conseller és fer saber als seus companys de taula que la política cultural és tan important (i més econòmica) que qualsevol altra política sectorial.

Esclar que per aconseguir-ho cal que ho sàpiga i cal igualment que la desplegui. Una política cultural no és únicament posar en marxa un conjunt de serveis públics; això seria en qualsevol cas una política de suplència basada en la constatació d'una mancança objectiva o en la incapacitat del sector privat per proveir-los. Una política cultural suposa generar les bases per al progrés i la sostenibilitat de tot un sector o, millor encara, tutelar un full de ruta sectorial de mutu acord amb els agents socials.

La conselleria de Cultura té un altra tasca essencial: aclarir quin és el marc de relació òptim amb les polítiques espanyoles. A les polítiques culturals catalanes els resulta fàcil i atractiu definir-se com la capçalera d'un sistema cultural autònom i autosuficient. Res més lluny de la realitat: som interactius i molt més dependents del que creiem del sistema cultural espanyol. Cal pensar si el que ens convé és liderar-lo directament.

És molt important Europa, però són molt més importants Espanya i Amèrica. Fixem-nos en el món editorial, cinematogràfic, televisiu, musical i, en menor mesura, però gens menyspreable, l'escènic. Catalunya destina més de 20 milions d'euros al cinema i la Comunitat de Madrid només 2. ¿Això ens independitza de l'Estat o ens legitima a liderar-lo? La meva opinió, sóc conscient que no és la que val, és que manar a Madrid no ens fa menys independents políticament. És una de les característiques de la societat global i una conseqüència de la creixent concentració de poders polítics i econòmics.

El conseller de Cultura haurà de resoldre un altre repte. Crear les bases perquè aparegui una autèntica economia de la cultura independent de les subvencions i els programes públics, que són importants però necessàriament discriminadors, i per a això cal alguna cosa més que bon rotllo amb la conselleria d'Economia i els directors d'alguns bancs i caixes.

Sentit polític, lideratge supranacional i desplegament financer són les tres potes d'un procés de legitimació d'una conselleria de Cultura. La resta l'hauríem de donar per feta, ja sigui perquè el sentit comú ho imposa o perquè l'expertice acumulat dels funcionaris de carrera ho suporta.

stats