23/04/2011

La funció social de la cultura

2 min

L'àmbit de la cultura està acostumat a viure múltiples tensions. És un sector exigent que sovint bescanvia la seva capacitat de generar impacte mediàtic per una, gens menyspreable, influència en els entorns de la política. Els artistes són personatges molt desitjats en qualsevol campanya electoral fins al punt de convertir-se en un contingent social poderós capaç de crear imatges polítiques d'una notable fortalesa simbòlica. E n aquest tipus de relacions hi tenen un paper destacat els artistes més coneguts, al voltant dels quals es defineix un cert imaginari de l'art i la cultura que influeix el conjunt del sector. Les relacions entre cultura i poder polític no són gens neutres, són relacions bastant interessades: cadascuna de les parts en treu beneficis.

Contribueix a tot plegat l'extrema dependència que la cultura té de la política, sobretot de les decisions econòmiques que pren l'administració. Per a qui vulgui entendre-ho, podríem resumir-ho així: en termes macroeconòmics el principal client de la cultura és l'Estat, entès com el conjunt de les seves institucions. No és estrany, doncs, que les relacions econòmiques entre l'administració i la cultura determinin l'estructura del sector. Tampoc ens ha d'estranyar que el sector cultural tingui un funcionament tan rígid, amb escasses oportunitats per al talent emergent, amb un statu quo persistent i amb poquíssima renovació dels agents i operadors privats.

El monopoli de demanda o el lideratge del client hegemònic genera mecanismes molt clars per sobreviure. No són fàcils, però són evidents i afavoreixen el predomini d'una economia unidireccional que sovint té poc en compte l'èxit social, el mercat i fins i tot el prestigi popular (entès en una perspectiva sociocultural i no pas comercial).

Que els artistes bons rebin ajudes, tinguin contractes i guanyin diners és necessari i ajuda a sanejar un sector que és inequívocament piramidal i competitiu. El problema és saber què cal fer amb tots aquells que, malgrat ser artistes i voler-ho ser, no han aconseguit situar-se dins el mercat cultural. És un problema perquè tots busquen idèntiques solucions en una mateix marc normatiu igualitari, neutre i sense instruments reals de discriminació.

A l'administració pública de la cultura se li poden criticar moltes coses, però n'hi ha una d'especialment greu: no haver destinat iguals esforços a professionalitzar-la que a prestigiar el voluntariat, la sociocultura i el desenvolupament d'una economia social al voltant de l'art i la cultura. Als anys 80 van néixer tota mena d'equipaments culturals de proximitat: centres cívics, aules de cultura, casals de barri. Van modular els hàbits culturals d'una generació creant les bases de l'espectacular increment del consum cultural dels 90. La major part d'aquests equipaments ara malviuen externalitzats, amb minsos pressupostos i dedicats a la prestació de serveis especialitzats per franges d'edat.

És un greu error. Primer, perquè són un viver d'educació cultural i un espai laboral per a artistes i gestors vocacionals o per a aquells que, tot i tenir una indiscutible qualitat, els mercats no han beneït amb l'èxit. I segon, perquè ajuden a donar sentit a una funció tan pròpia de la cultura com és la seva capacitat transformadora i generadora d'identitats col·lectives.

Viure professionalment de la cultura i l'art està indissociablement lligat a una determinada idea de rendibilitat, sigui econòmica o social. Reequilibrar-les ens ajudarà a mantenir la legitimitat de la política cultural.

stats