Ajudes? Sí, però amb reformes

Si no ens sabem tornar seriosos, caldrà que ens ho imposin

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, saluda la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en una imatge d'arxiu. Espanya podria ser un dels països més beneficiats pel pla de recuperació econòmica que ha proposat la Comissió Europea. / Susana Vera / Reuters

L'aixeta que regula el confinament ha començat a obrir-se i deixa pas a una situació que no és ni carn ni peix. La gent comença a sortir al carrer però, com que hi ha moltes persones que encara no treballen a ple temps –i qui sap si ho podran fer a curt termini–, topes pel carrer amb un munt de individus que no tenen un objectiu clar. A la vista de l'espectacle entaulat, qui ens diu que no enyorarem el període de confinament complet?

Sembla que s'han acabat els aplaudiments a les vuit dels vespre. Ja era hora. A casa no hem participat en aquest acte cursi i hipòcrita. Als professionals de la medicina se'ls homenatja pagant-los un bon salari i, per tant, negant el suport als partits populistes que s'oposen al copagament –que són gairebé tots–. Perquè han de saber que el copagament dels serveis públics mèdics regeix en gairebé tots els països de la Unió Europea (UE). És un sistema implantat als països als contribuents dels quals, després, demanarem "solidaritat" per rescatar-nos i finançar, entre altres coses, la nostra sanitat, que nosaltres "paguem" amb aplaudiments però no amb diners. Els aplaudiments, i altres falòrnies de llagrimeta fàcil a les quals el català és tan aficionat, són típiques d'un país mancat de moral però farcit de moralistes.

Ignoro si els canvis en els hàbits del nostre comportament aniran més enllà d'acostumar-se a comprar per internet i a repetir com lloros que hem sortit emocionalment tocats de l'experiència –ja he dit que el sentimentalisme tou és una característica del país–. Vistos aquests primers dies de permissivitat, dubto que anem gaire més enllà. Es continua amb els vicis previs perquè, en el fons, no hem passat una lliçó sinó uns impediments que, ves per on, ens han obligat a una pràctica temporal diferent. I aneu a saber si la reacció al confinament no serà pitjor. No n'espero conclusions vàlides. D'altres potser ho faran. Nosaltres ens limitarem a anar a remolc perquè, tal com bé escrivia Gaziel a Quina mena de gent som, no som un poble remolcador sinó remolcat. Les innovacions vindran de fora. I a Madrid continuaran tallant el bacallà, perquè aquí no hi ha ningú que en sàpiga; ni que en vulgui aprendre.

Que no hi hagi escanyament econòmic passi, però sí que ha d'haver-n'hi de legislatiu i d'organitzatiu

I com que vivim del que vessa, la bona notícia és el paquet d'ajudes que la UE posarà en marxa. Uns 750.000 milions que vindran de la Comissió Europea, no pas del Banc Central Europeu (BCE), que ja n'ha posat a disposició més de 700.000 milions en préstecs. Qui encara digui que la UE no serveix per a res és malintencionat, o un ignorant –o les dues coses alhora–. La discussió ara és com es consideraran aquests 750.000 milions. Uns pretenen que sigui un deute etern (Alemanya, França i els altres països receptors de les ajudes, evidentment). D'altres volen que siguin préstecs a tornar (sobretot els four frugals: Àustria, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia). S'entenen les recances d'aquests darrers, sobretot perquè són coneixedors del populisme social que practiquen els polítics del sud –ja els he explicat la barra de no implantar el copagament sanitari– i de la nostra nul·la voluntat de passar comptes –per exemple, no volent saber com ens estafa la casa reial–. M'agradaria pensar que s'arribarà a una solució que sigui intermèdia: deute perpetu (que vol dir que pràcticament no s'haurà de tornar) però amb exigència de reformes. Això és el millor que ens podria succeir. Que les reformes ens vinguin forçades des de fora. Altrament no se'n faran. Que no hi hagi escanyament econòmic passi, però sí que ha d'haver-n'hi de legislatiu i d'organitzatiu. Espanya no pot continuar com fins ara. Si no ens sabem tornar seriosos, caldrà que ens ho imposin.

I a partir d'aquí els polítics espanyols haurien de començar a practicar la didàctica de la gratitud que els de la Transició no van exercir. Estats com França o Alemanya fan un esforç de solidaritat sense precedents. Alguns diran que els interessa comercialment –són els mateixos que diuen que a Catalunya no se l'espolia fiscalment i que en treu beneficis, de formar part d'Espanya–. Però algú haurà d'explicar d'una vegada que, sense la UE, Espanya seria una mena de caricatura argentina: un indret enfonsat per uns governants d'ínfima qualitat –com bé explica Paul Preston al seu darrer llibre, Un poble traït.

Aquests dies de confinament hem gaudit de gairebé tot el que es pot comprar –algunes coses per internet, d'altres a la botiga de queviures–. Però ha costat trobar escalunyes. Per a determinades preparacions aquest bulb és insubstituïble. Problemes de producció, i l'estúpida ordre de tancament de la frontera amb França, n'han distorsionat la provisió. I és que les escalunyes, com tantes coses bones, venen de França.