Publicitat
Publicitat

Algú els ha de separar

Quan dos individus es barallen i s’agredeixen físicament s’acostuma a apel·lar a un tercer perquè hi intervingui. “Que algú els separi!” En tractar-se d’una espècie pròxima, l’actitud dels humans que contemplen una baralla de gossos és similar. Són situacions que reclamen l’acció d’un tercer perquè en l’escenari dels fets s’hi ha instal·lat la irracionalitat més animal. La que acaba en massacre. La intervenció l’ha de dur a terme algú que sigui més fort, evidentment, que qualsevol de les parts. En el fons, el que ha d’imposar la pau probablement haurà de fer servir la força -i potser abatre una de les parts, específicament.

D’ençà de la caiguda del Mur, el món ha esdevingut això que se’n diu multipolar. Abans era bipolar, però el tema era clar: d’un dels pols la gent en volia marxar per anar a l’altre. El fet és que la majoria dels crítics del món lliure (al qual despectivament qualificaven com a “capitalista”) sempre van ser tebis a l’hora de defensar la democràcia. Una de les maneres d’atacar el “sistema” de forma dissimulada consistia a practicar el pacifisme. L’oposició a qualsevol mena d’intervenció militar allà on fos -encara que s’hi cometessin barbaritats-. D’aquella extravagància n’ha quedat un pòsit en la societat europea, que sempre ha tendit a demostrar, en aquestes qüestions, un tarannà semisec -suposo que com a resultat, també, de les barbaritats comeses per ella mateixa durant la primera meitat del segle XX-. La premsa, en general, hi ha jugat un paper determinant en simpatitzar amb aquesta mena de populisme. Declarar-se antibel·licista sempre queda bé; es practica una aparent equidistància. És com el barber a la tertúlia de casa seva: no es mulla i dóna la raó a tothom en proporcions iguals.

En el món multipolar actual han agafat un rol determinant potències a les quals l’opinió pública europea comença a detectar com a perilloses. És el cas de les teocràcies, també de Rússia i de la Xina, principalment. Actors que han passat a tenir un rol determinant en la solució de conflictes internacionals que, massa sovint, originen ells mateixos. Europa, com és històricament tradicional en ella, és tèbia amb els que amenacen la democràcia. Addicionalment, encara que va de baixa, romanen entre nosaltres unes actituds acomplexades de postguerra, que, per sort, les noves generacions van higienitzant. En general, predomina la postura del progressisme més ranci: les teocràcies musulmanes semblen tenir patent de cors pel fet de no ser cristianes; de Rússia no es vol reconèixer la desastrosa herència del comunisme (en forma de governants i de corrupció), i en el cas de la Xina se’ls retraurà, amb la boca petita, haver-se venut als mercats; però guardi’ns Déu de criticar el sistema de partit únic comunista i les seves ànsies d’expansió geoestratègiques.

Suposo que encara hi deu haver algú que confia en l’ONU. Potser aquest columnista va tenir mala sort, però l’any 2000 va haver de treballar i negociar amb ells. I d’aquells dies a Nova York va treure’n la impressió que allò era un macroministeri mundial, ple de gent ineficient i cara. Una organització que calia recanviar amb urgència. Ara, amb un Consell de Seguretat coaccionat pels actors multipolars als quals abans m’he referit, l’ONU té l’excusa perfecta per justificar la inacció davant les activitats de les neodictadures -parlem de Crimea?

Si a tot el que hem dit hi afegim l’error de no haver actuat correctament, i amb prou eficàcia, en la invasió de l’Iraq, obtindrem un còctel d’opinió pública (insisteixo, sobretot europea) que quan sent parlar d’intervenció militar és com si veiés aparèixer el diable. Oblida en excés que els camps d’extermini nazis els van alliberar uns “invasors” que havien vingut perquè unes illes, ja des de principis del segle XX, s’estaven esgargamellant: “Que algú els separi!”

El desori a Líbia, i les seves conseqüències en forma de vaixells plens d’immigrants que moren aquí mateix, ens ha fet despertar, potser, d’aquesta inòpia tan aguda que patim. També hi ha la Guerra de Síria, de la qual ningú en parla gaire -potser no interessa que se sàpiga que la no intervenció ja ha generat uns 250.000 morts, segons l’ONU-. El somni pacifista s’hauria d’anar acabant per transformar-lo en un somni pacificador, que, evidentment, requereix estar armat. I rebre alguna de les bufetades que s’escapen -cosa lògica quan es vol separar els que es barallen-. No podem esperar l’aprovació dels actors internacionals que creuen que la democràcia és una moda caduca, i amb els quals els pacifistes flirtejaven fa uns anys.

Riure, malgrat tot