15/02/2013

Ara que no ens poden comprar

3 min

Un home i una dona estan prenent una copa. Quan porten una estona conversant i l'alcohol ja ha fet els seus efectes, s'agafen confiança i l'home li pregunta: "Escolti, vostè se n'aniria al llit amb mi per un milió d'euros?" La dona s'ho pensa i li respon que, possiblement, sí que hi aniria. Aleshores l'home li fa: "I per cinquanta euros?" "Què es pensa que sóc jo?", li respon ella, ofesa. "No, el que és vostè ja ho hem aclarit. Ara simplement estem parlant de diners!"

Em ve al cap aquesta anècdota en llegir l'entrevista que l'editora de l'ARA, Mònica Terribas, li va fer al diputat de la CUP, el senyor David Fernàndez. Algunes de les afirmacions de l'entrevistat no tenen discussió possible. Per exemple, quan assegura que els diputats del nostre Parlament viuen en una mena de torre de Babel -encara que jo més aviat diria que viuen en una torre d'Ivori i que, lluny de perseguir la perfecció, persegueixen la degradació-. Ara bé, la frase més precisa i, al meu entendre, més indiscutible del senyor Fernàndez és aquella en què assegura que si el govern espanyol posés 10.000 milions d'euros sobre la taula, el procés sobiranista s'acabaria ràpid. Sens dubte, el diputat coneix el país.

El cap de setmana passat vaig donar una volta per alguns pobles de la costa esperant que a l'hivern l'espectacle fos menys dantesc. Però hi roman l'empremta. La imatge d'aquestes poblacions a l'hivern és la d'una enorme ressaca col·lectiva. Tot es belluga a poc a poc, per por del mal de cap provocat per una sacsejada. L'endemà d'una festa que els ha deixat exhaustos. Quin aspecte fan els nostres pobles de la costa? Jo diria que tenen l'aspecte de la indignitat. El fet, barrejat adequadament amb el mal gust que ens caracteritza, projecta una imatge d'una sordidesa indescriptible.

Per què el català té tendència a comerciar fins al límit de les seves possibilitats? El fet és històric. I la passió pels diners -poquets, perquè aquest no és un gran país- el fa vendre's al millor postor -massa sovint, per quatre rals-. Els que hem llegit Gaziel tenim l'avantatge de saber que el volum de dignitat del país és el que és i que, en aquest sentit, els desencisos que podem patir són limitats. Com bé diu l'autor, només d'aquí podia sortir la frase "Afarta'm i digue'm moro!" És el Gaziel abatut i trist que, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, es troba amb un empresari català a Brussel·les que li diu que les coses a Catalunya van estupendament (any 1939). Les fàbriques catalanes produeixen i a Espanya no tenen res. "Fixa't que [...] la majoria de les pessetes que es fan a Espanya, així que hi ha pau, rodolen cap a Catalunya i la Mediterrània", li diu l'empresari, i esclata en una riallada imponent. Gaziel, turmentat i pessimista, pensa: "Vet aquí la rialla de Sanxo". El Sancho Panza (Catalunya) necessita un Hidalgo (Espanya) que li garanteixi la necessària protecció per emplenar l'estómac.

Sembla que alguna cosa ha canviat en l'ànima mercantil del país. Que una trobada empresarial sigui desmuntada per por d'anar contra la voluntat expressada a les urnes ja és un gran avenç. L'escenari ha canviat una mica. Per força, esclar. Ara les pessetes no rodolen cap a Catalunya. No només perquè de pessetes ja no en circulen, sinó perquè Espanya ja no és un pla inclinat vers la Mediterrània, sinó un embut amb el forat al mig. Però el mercat d'Espanya ja no és tampoc suficient per comprar la voluntat de l'empresariat català. El mercat espanyol és massa petit. Ja no compensa. I és que Catalunya necessita un Quixot més potent.

Per tant, des d'una perspectiva merament oportunista, s'entreveu alguna possibilitat de futur al procés d'emancipació iniciat. I no ho dic de broma. Però, no ens embalem. Convé fer-ho tot considerant els nostres vicis i els condicionants que fan que aquests vicis no es posin, ara com ara, en primer terme. Qui guiarà aquest procés amb mà segura? Gran dubte. Jo ja vaig dir-hi la meva. Aquests dies contemplem l'espectacle d'una classe política catalana ofegada pel propi vòmit. La indignitat en estat pur -si és que pot ser pura en algun aspecte.

Tot sembla molt remenat. I el més greu és que, en un moment tan transcendental, estem orfes de polítics de categoria. Què ens impulsarà a actuar correctament de manera col·lectiva? Cal parar atenció a qui acabi manegant la situació. De la mena de gent que som ja ens en va parlar Gaziel. Seria molt enutjós descobrir que del que estem parlant ara és de diners.

stats