Sembla que la matinada del dijous 27 d'octubre estaven reunits la cancellera Merkel; el president Sarkozy; el president de la Comissió, Durão Barroso, i Charles Dallara, director general de l'Institut de Finances Internacionals, el sindicat que agrupa els grans bancs mundials. La discussió va anar pujant de to i la senyora Merkel va qualificar la banca de "bluf". Els va amenaçar, en cas de no acceptar unes pèrdues del 50% del deute grec (benefici que ara, insensatament, els grecs posen en qüestió), de deixar caure Grècia i que perdessin el 100%. L'amenaça va tenir efecte. Sembla lògic que si els bancs van jugar a invertir a Grècia i ara toca acoquinar, siguin ells qui perdin. Qui, si no?
Diversos governs han intentat plantar cara a un sistema bancari que, com és natural, es revolta. Al Regne Unit, el comitè presidit per Sir John Vickers ha dictat informes per fer reformes tan severes que determinades entitats -com l'HSBC i el Barclays- han amenaçat d'abandonar Londres com a seu de les seves corporacions. A la majoria d'altres països la injecció de diners públics ha comportat que es prenguessin accions i la incorporació de representants als consells d'administració. Però si bé la banca internacional n'ha sortit bastant ben parada, el cas de la banca espanyola és escandalós. Si Espanya està patint una crisi pitjor que la resta d'Europa és, en bona part, a causa de no haver posat la banca a ratlla. Però, per què ha estat així?
Convé recordar l'estructura que el sistema financer espanyol tenia fins fa poc. Aquest sistema estava repartit en dues meitats pràcticament iguals: la banca privada i les caixes d'estalvi. El sistema ha funcionat en equilibri mentre les coses anaven bé. A la banca mai li va fer gràcia l'existència de les caixes d'estalvi. I si tot s'ha anat aguantant fins fa poc ha estat gràcies a un pacte tàcit que venia a dir: "Nosaltres, banca espanyola, no ens ficarem en la manera com vosaltres, polítics, administreu les caixes d'estalvi. A canvi, vosaltres no interferireu en els nostres privilegis". Per tant, la crisi actual del sistema financer espanyol no és simplement econòmica. És econòmica i política. La manera com la classe política espanyola ha enfonsat el sistema de caixes d'estalvi hauria de ser motiu de presó. I no ho ha estat. La banca s'ha cobrat aquest favor.
Ara bé, ¿per què les caixes eren un valor que estimulava la cobdícia dels polítics? Les raons han estat múltiples: finançament de partits, sous per a polítics jubilats i substitució de determinades accions de govern (per exemple, quan una obra social obria un museu, eren diners que el corresponent departament de cultura s'estalviava). Tothom pot recordar, a tall d'exemple, com les caixes han perdonat préstecs milionaris a determinats partits. Però els bancs també han atorgat préstecs a partits. I han donat préstecs i llocs de treball a individus.
Arran la declaració de béns dels diputats al Congrés espanyol, cap mitjà informatiu ha investigat per què determinats diputats, amb un salari relativament baix, han pogut obtenir préstecs de fins a un milió d'euros. Vagin vostès i demanin préstecs així, a veure si els hi donen. Ningú s'ha preguntat a canvi de què aquests polítics obtenen privilegis bancaris. Tot plegat (favors creuats, préstecs, finançaments irregulars, etc.) ha fet que els governants espanyols estiguessin enxampats pel sistema financer espanyol: "Tu dai una cosa a me, io do una cosa a te". El fet ha permès a la banca espanyola campar lliurement actuant amb impunitat absoluta. Els nostres governants no són lliures.
Aquest tipus de privilegis, per sort, sembla que es van acabant. La setmana passada vam descobrir que la gran banca espanyola és un bluf. Europa li ordena que es recapitalitzi perquè té uns forats que la fan de poc fiar. I resulta que, de tota la recapitalització que ha de dur a terme el sector bancari europeu, a la banca espanyola li correspon una quarta part (26.000 milions). Perquè és la que està en més mala situació, després de la banca grega. Als capitostos de la banca espanyola les ordres emanades d'Europa no els han complagut. Estaven acostumats a governants titelles, amb interessos immediats. Aquesta inútil banca nostra es deurà, a partir d'ara, a un estament superior ubicat a Londres: l'EBA (Autoritat Bancària Europea). Les males pràctiques del nacionalisme bancari espanyol (que inclou el català) estan arribant a la seva fi. Enmig de tantes males notícies, la creació d'un veritable únic mercat interior bancari europeu hauria de ser motiu de celebració.
