28/05/2015

Barcelona en Comú: per què?

3 min

Gairebé tothom assegura que el futur de Barcelona pinta negre. Jo no hi visc, i no hi pago els impostos. Però és la capital del país... Diuen que els que ara arriben a l’Ajuntament ho faran fatal. És possible. Ara bé, i malgrat les inquietuds que genera, per què Barcelona en Comú (BeC) pot ser que mani durant quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona?

Barcelona en Comú com a problema. Sota les sigles BeC s’hi aixopluguen un conjunt de partits i moviments diversos. Uns, potser, amb bones intencions. D’altres, no tant. L’opinió pública catalana pensa que els barcelonins han votat sota el rebuf del moviment que la senyora Ada Colau va liderar com a eficaç activista. Però llegint la premsa ens adonem que les diferents organitzacions que conformen BeC són presentades cadascuna com a guanyadora. A Espanya i a l’estranger diuen que Podem ha guanyat a Barcelona i a Madrid. I si escolten el senyor Herrera sembla que ICV pugui ara accedir a l’Ajuntament de manera històrica, després d’anys de lluita!

Des d’un punt de vista ideològic el còctel sembla perillós. No pas tant per a la senyora Colau, que, malgrat proclamar-se d’esquerres (cosa que sembla perfectament lògica), no se significa per cap partit. És una activista que ara bolca les seves activitats a la política. Però tenim Podem, un moviment d’universitaris madrilenys que, quan surten de casa, van a Nicaragua i a Veneçuela per no haver d’aprendre idiomes; ni haver d’apujar el llistó. Tot molt hispà. Els catalans restem en la inòpia, però la premsa anglosaxona els qualifica de “nacionalistes espanyols”,dins la línia de Syriza, etc. També viatgen dins del farcell BeC els senyors d’ICV, que fins fa quatre anys governaven l’àrea d’habitatge de la Ciutat Comtal. Aquests especialistes de l’amnèsia -parlo dels comunistes mal recautxutats- sempre pretenen disfressar-se d’innocents.

La gestió de BeC es preveu desastrosa. Pot ser-ho, sens dubte. Les institucions del país s’han especialitzat a estar polititzades. No podem esperar que la llastimosa maquinària funcionarial continuï en marxa independentment dels que han guanyat. Si al fet hi afegeixen els vicis dels companys de viatge de la senyora Colau, l’avenir no pot ser més inquietant.

Barcelona en Comú com a resposta. Però, esclar, com s’ho ha de fer la gent que vol provocar un canvi? Als països civilitzats (posem Alemanya o el Regne Unit; o, fins i tot, a França i ara a la Itàlia de Renzi, per dir-ne alguns de pròxims) els partits que governen les institucions intenten assumir les reivindicacions del que, sembla, pugui expressar la gent. No pas aquí. Encara és l’hora que sentim un polític dir: “Em sembla copsar el que la gent espera de nosaltres i, per tant, farem un cop de timó”. No senyor. Aquí no es van absorbint les reivindicacions dels altres. Es governa sense aquesta sensibilitat.

Al meu entendre -i així ho he expressat a alguns polítics de Convergència- el consistori Trias no ha articulat els moviments bàsics, ni ha llançat els missatges fonamentals, que la població esperava -no necessàriament com a resposta a demandes provinents de gent reivindicativa, sinó coherents i lògiques amb els temps que corren-. Aquest columnista no és cap revolucionari, però no esperava que es donés continuïtat a l’estil que havien implantat els consistoris precedents. No forçar canvis en una Cambra de Comerç de sistema electoral caciquil i decimonònic. No revoltar-se contra els “senyors del turisme”, que campen per la ciutat com si fossin a cal sogre; no invalidar com a interlocutor vigent el caduc establishment barceloní; no llançar el més mínim missatge que els que s’han beneficiat de tot un sistema durant més de trenta anys han de plegar, ha estat un error.

I si hagués viscut a Barcelona, aquest columnista no hauria votat BeC, segur. Però un liberal no pot beneir l’immobilisme, el continuisme injustificat. I menys en temps convulsos, quan les injustícies de totes bandes han estat tan flagrants. Per tant, si bé no podria donar la benvinguda a l’equip de la senyora Colau, tampoc puc evitar comprendre que, en un moment determinat, calen sacsejades perquè, altrament, ningú les dóna.

Conclusió. És massa nostre plànyer-se de les desgràcies quan ja han arribat. Les pregàries que durant mesos i mesos han anat llançant els que ara han votat BeC no han estat ateses. Un nefast sistema electoral ha fet la resta. Si realment la senyora Colau generava neguit, hauria estat més útil treballar intel·ligentment, carregar-se amb raons, amb actuacions, amb missatges nítids i clars de renovació. Tot per tal d’aconseguir una civilitzada i moderna evolució, en lloc d’un insensat trencament.

stats