Brexit, l’error de tots

Sembla que s’aproxima el moment en que la catàstrofe del Brexit es consumarà. Haver arribat a aquesta situació em sembla molt pitjor que un fracàs o una acció maligna. Parafrasejant Fouché: se’m fa que és un error. Un error per part d’ambdues bandes, esclar.

Gran Bretanya. No critico la celebració del referèndum -encara que hem de reconèixer que va ser una acció oportunista del senyor Cameron-. Però la seva oportunitat en el temps va ser lamentable, i la informació que es va subministrar a la població perquè pogués prendre una decisió va ser falsa i incompleta. De la informació al votant se n’ha parlat a bastament. Se li va prometre que lligaria els gossos amb llonganisses. I es va subministrar informació falsa i se’n va ometre d’important: què passaria amb Escòcia?, i amb Irlanda del Nord? Malauradament, la jornada de votació va tenir lloc poc després de l’allau massiu de refugiats -sens dubte descontrolats- provinents de la guerra de Síria. Aquesta operació mal gestionada per la Unió Europea, i que va haver de solucionar la senyora Merkel ella tota sola, va causar una inquietud certa.

El referèndum significava decidir el futur del Regne Unit per als propers trenta anys. I, atesa l’escassa participació dels joves, la decisió la van prendre, majoritàriament, els vells. El jovent -greu error del qual ara es penedeixen- va donar el referèndum per guanyat. Si li preguntem a una persona d’edat quina és la seva més gran preocupació de cara el futur probablement ens parlarà de la seva pensió. Si li preguntem a un jove, la resposta serà ben diferent. Repetir el referèndum podria causar incertesa jurídica de cara al futur. Però potser està justificat pel fet que -permetin-me ser cruel- el futur del Regne Unit el van decidir els que no en tenen. O els que en tenen menys. Ja els ho dic ara: és una mala jugada.

No entro a discutir si el Brexit serà bo o dolent per al Regne Unit. Jo tinc la meva opinió. Es va celebrar un referèndum i uns van guanyar i els altres van perdre. El més tràgic és contemplar com el Regne Unit ha d’implementar el futur segons la inspiració d’aquells que no l’hauran de viure. I això, senyors meus, causa angúnia.

La resta de la Unió Europea (UE). Aquí sí que puc opinar sobre la conveniència del Brexit, ja que formaré part dels que es queden. Em sembla haver-ho explicat en altres articles, però aquest columnista és un fervent defensor de la UE. Ha solucionat problemes seculars que hem de procurar que no es repeteixin. Això no és obstacle per reconèixer que les institucions europees necessiten una reforma important i a fons per evitar que siguin governades en excés, com passa ara, per uns galtes. Uns arrogants que els catalans ara coneixem bé. I que, pel que fa al Brexit, no han dut a terme cap autocrítica. Perquè, si bé el Brexit a mi no em satisfà, les inquietuds que van plantejar els seus promotors són reals i palpables. També he repetit altres cops que als catalans la UE ens interessa. I molt. Com més Europa, menys Espanya. I ara resulta que amb el Brexit tenim menys Europa de la que ens interessa. Vull dir que Europa necessita més països com el Regne Unit i menys com Espanya. No sé si m’explico...

Per afegitó, diré que la UE ha perdut una oportunitat d’or per articular una Europa amb dos o tres nivells. Una Europa més elàstica. Europa necessita diferents nivells d’integració: els federals (moneda i política fiscal única, tribunals supraestatals, etc.), els confederals (potser moneda i una certa integració legal) i els comercials (mercat únic i prou). I cada estat escull en quin nivell s’integra. Si no es fa així, si es manté la rigidesa, la UE corre el risc d’esquerdar-se. ¿Que no ho veuen que no poden donar el mateix tracte a Espanya que a Suècia, o fins i tot França? ¿Que no estan veient la xarlotada judicial que està tenint lloc a Madrid? ¿Algú se la imagina a Londres? ¿Que no ens adonem que la distància entre territoris i països encara és molta i que fins i tot nosaltres, catalans, encara hem d’aprendre a comportar-nos?

El futur? El que em sap més greu és que, a la llarga, els problemes que ens han portat al Brexit es resoldran. La UE ho haurà de fer per sobreviure: més control de la immigració, més legitimitat democràtica de les institucions i dels representants polítics, diferents velocitats d’integració, respecte i protecció a les nacions encara que formin part d’un estat, etc. Però ja serà tard i la UE, els catalans, haurem perdut l’única veu de tradició veritablement democràtica del continent.