La setmana passada l'organisme Transparència Internacional, que mesura la percepció de la corrupció dels països, ens va regalar amb un informe que situa Espanya entre els països on aquesta percepció ha augmentat sensiblement. Fixin-se que l'informe sempre parla de "percepció" -hi ha societats més sensibles que d'altres a l'hora d'interpretar que un acte és corrupte-. Uns tenen el llistó més alt, i altres el col·loquen més baix. Malgrat que, d'entrada, la notícia sobre Espanya sembli dolenta, no ho és tant. Avui hi ha més gent entre nosaltres disposada a acceptar que determinats comportaments estan lligats a la corrupció. Què ha canviat? Jo crec que la crisi hi ha ajudat, i molt. Ara hi ha menys diner disponible... també per fer callar boques. Molts dels casos que s'estan destapant són conseqüència del fet que algú de la cadena s'ha quedat sense sucar i, esclar, aquesta és una posició que sempre emprenya. "Que jo quedaré com un estúpid mentre els altres cobren? Ara em sentiran!"
Aquest columnista sempre ha manifestat que el nostre és un país amb una gran tradició pel que fa a la corrupció. Ja fa molts anys que vaig detectar, i ho vaig deixar escrit, que determinades coses no poden tenir lloc si no hi ha hagut corrupció per entremig. A voltes no se'n tenen proves directes, però ¿oi que vostès no han vist mai la cara oculta de la lluna però la lògica, i la informació disponible, els impulsa a pensar que realment existeix? A cop de visitar alguns països, i aprofitar l'ocasió per badar, m'he adonat que tot passejant i observant l'entorn es poden detectar determinats comportaments corruptes evidents. Per exemple, fa temps que vaig adonar-me que aquí hi havia massa rotondes, que el nombre de cartells indicadors de trànsit era excessiu, que s'edificaven cases sense gaire sentit o que les juntes de dilatació dels viaductes feien massa "catacrac!" quan hi passaves amb el cotxe. Per cert, l'experiència demostra que el "catacrac!" de les juntes de dilatació és un bon indicador del nivell de corrupció pública. Es tracta d'un tema d'enginyeria perfectament resolt, i si el problema persisteix és degut a la quantitat i qualitat del material que se cisa per poder pagar comissions. A Sicília el "catacrac!" als viaductes és insuportable, mentre que a Alemanya és pràcticament inexistent. A casa nostra... vostès mateixos jutjaran.
De formes de corrupció, i d'intensitats, n'hi ha moltes. Però el més important per a un país és quina idea té la població del llindar on s'ha de situar el que es considera recomanable. Agafem un cas concret. Fa uns anys, abans que es destapés tot l'escàndol Nóos, el gendre del rei va ser nomenat membre del consell de Telefónica a Amèrica. Si ho recorden, es va desplegar tot un rebombori als mitjans, que, fins i tot, donaven detalls sobre com la princesa treballaria per a La Caixa des de casa seva a Washington. Bé, una sèrie de collonades que, ara mirades amb la distància, fan riure. A mi, ja a l'època, em va semblar que allò era corrupció. Que una empresa com Telefónica -antic monopoli de l'Estat, en posició dominant del mercat i a qui se li toleren molts abusos- col·loqués el gendre del rei, que, fins on jo sé, d'expert en el negoci de les telecomunicacions no en té res, no era acceptable. Però no va passar res. La gent tan contenta. I, posats a parlar d'aquest matrimoni, tampoc sembla convenient que la princesa treballi per a CaixaBank, amb una posició també dominant, i els interessos dels directius del qual en Duran i els seus acòlits a Madrid defensen amb gran frenesí.
La corrupció té moltes cares. A voltes es retribueix al moment ("Tu dai una cosa a me, io do una cosa a te! "). D'altres es paga a terminis. En la majoria de casos, la corrupció d'alt nivell és una inversió de futur. "Tu fas una sèrie de coses ara, i tens la jubilació garantida". I, per a aquestes coses, aquí tenim el llindar de sensibilitat massa alt. Ens queixem que les empreses de telecomunicacions tenen molta influència (ara ho estem veient amb el tema del roaming europeu). També les energètiques. Però és lògic. Si analitzem els seus consells d'administració observarem que per allí hi passen tots els exministres i fins i tot antics primers ministres (Felipe González a Gas Natural, Aznar a Endesa...). També hauríem de saber amb més facilitat quins préstecs donen els bancs als diputats, i en quines condicions.
La corrupció no és un afer clar. Es belluga en el terreny de les sensibilitats i les percepcions. Catalunya està lluny de tenir un teixit social sensible a aquests afers i caldria una campanya que anés més enllà dels simples escàndols.
