Crèdits (i 2): sense compartir
Quan fa tres anys un conegut meu -propietari amb dos socis més d'una empresa de més de quatre-cents treballadors- em va dir que volien ampliar capital perquè necessitaven diners per expandir-se a l'estranger, vaig presentar-los una empresa estrangera interessada. Tenien productes complementaris. El conseller delegat d'aquesta empresa estrangera també és conegut meu -encara que ells eren quinze vegades més grans que els d'aquí-, i va venir un parell de vegades. Proposava quedar-se un 30% a canvi de la injecció de diners. Després d'uns mesos d'embolicar la troca, l'operació no es va dur a terme. "Preferim aplegar capital d'amics que ens facin confiança i que no ens molestin al consell d'administració", va ser la resposta dels d'aquí. Ara llegeixo que han sol·licitat concurs de creditors. L'empresa ha estat desmantellada i venuda a la competència.
Si analitzen el cas podran detectar-hi els principals vicis que fan de l'empresa catalana mitjana una organització feble i empetitida. El primer vici consisteix a dilatar, més enllà de tota mida raonable, qualsevol discussió important amb un tercer. Per una vocació de tastaolletes, i de falta de respecte pel temps dels altres, les decisions (que, de fet, ja s'han pres des del principi) no es manifesten d'entrada. No s'és clar i directe, i es juga amb l'altre. El resultat és una enorme pèrdua de temps per a tots plegats i, per tant, un final amb mal gust de boca inevitable. El segon vici és la desconfiança per tot allò que no és de casa. El típic complex d'inferioritat que s'observa en l'individu que surt de viatge a l'estranger i es pensa que tot el que fan allà està orientat a aixecar-li la camisa. El tercer vici consisteix a confondre els interessos de l'empresa amb els propis. El que no és òptim per a la butxaca del propietari no es duu a terme. Per això causa paüra no controlar la clau de la caixa personalment. I el quart vici, que és el letal, consisteix a no voler compartir ni col·laborar. Una vocació clara per no deixar-se influenciar. Negar-se a canviar les maneres de fer per adoptar-ne d'altres que obrin perspectives diferents.
La setmana passada els deia que les empreses que necessiten diners de manera permanent no haurien de recórrer necessàriament al crèdit. Una solució és que vingui algú de fora, hi posi diners i es quedi un bocí de l'empresa -que no ha de ser necessàriament majoritari-. Però, esclar, aquest que vingui hi dirà la seva, i els actuals gestors hauran de donar unes explicacions que abans no havien de donar. Per això aquesta opció no agrada gens al petit empresari català.
Però integrar algú extern és profitós per a l'empresa. Per diverses raons. La primera és que demostra als mercats i a la competència que l'empresa val la pena, ja que algú de fora està disposat a arriscar-hi diners. La segona és que l'entrada d'aire nou a través del consell d'administració sempre és sana, ja que el comportament fresc i sense història anterior és desacomplexat. I la tercera és que la incorporació d'algú que, a partir d'ara, formarà part del grup obliga a justificar-se i establir mètodes i procediments de control que, quan depenen només d' els de sempre , acostumen a estar degradats. Tinc uns amics propietaris d'una empresa d'alimentació. Quan fèiem un àpat plegats, aquests amics anaven al magatzem i hi agafaven productes -l'empresa era seva!-. Fa un temps ha entrat un soci que ha comprat un percentatge de les accions. Actualment, quan aquests amics agafen alguna cosa del magatzem, han de fer un albarà i el cost se'ls descompta a final de mes. Econòmicament és equivalent al que feien abans (també ho pagaven ells), però ara hi ha un control formal. I això és bo i necessari.
Alguns lectors comenten que els bancs tenen diners, però que demanen un 19% d'interès. Bé, això equival a dir que n'hi ha molt pocs -quan una cosa puja de preu és perquè és escassa-. La realitat és que les empreses catalanes han estat acostumades a tirar de crèdit per solucionar els problemes econòmics -no pas financers-. I els bancs els han concedit préstecs, fins ara. Això, barrejat amb una especial manera de ser nostra, ens ha viciat, i ha acostumat els empresaris a no haver de compartir la seva empresa amb cap inversor extern. I l'individualisme, no s'enganyin, mai és bo. Seria una excel·lent notícia que s'aprofités la crisi per canviar d'hàbits. Esclar que sempre queda l'opció del conegut meu: el concurs de creditors, el tancament de l'empresa i la venda. I és que hi ha una dita molt catalana que ens retrata gairebé a la perfecció: "Abans que algú se n'aprofiti, ho cremo!"
