15/07/2011

Diumenge sense cargols

3 min
Diumenge sense cargols

Cas número 1. Indret: mercat a prop de casa. Dissabte de fa unes setmanes. Botiga de pollastres. Fan els cargols molt bons. "Posi'm uns quants cargols per menjar diumenge". "Avui no n'hi ha, perquè dijous va ser festa", que contesta la botiguera. "No ho entenc. No els feu per vendre'ls el cap de setmana, que és quan tenen sortida?" "Sí, però com que dijous va ser festa i sempre els cuinem dijous...", insisteix la botiguera. Ho deixo córrer. Arribo a la conclusió que, en lloc de les caixes d'estalvis, han nacionalitzat les polleries. Cas número 2. Indret: passeig prop de casa. Fa dies. Estan esporgant els arbres. Per raons diverses hi passo quatre cops: anar i tornar, anar i tornar. Cap de les vegades he observat que els operaris municipals treballessin. Una, estaven menjant l'entrepà (sembla que no vénen esmorzats de casa, com fan als països civilitzats). Les altres tres estaven xerrant, i no feia l'aspecte que parlessin de feina...

Les anècdotes em posen de manifest una idea que tinc molt viva: la població catalana està tan apoltronada que, malgrat la crisi, encara que el vent li bufi en contra, se li fa gairebé impossible canviar d'hàbits. A aquest fet hi ha ajudat la nul·la pedagogia des del poder. Ha hagut de venir un govern determinat (en aquest cas, el del senyor Mas) per posar en evidència, per escenificar en tota la seva cruesa, que estem en la pitjor recessió des de la Segona Guerra Mundial. En altres països aquesta pedagogia es va fer des del primer dia (ara fa tres o quatre anys). Aquí no ha arribat fins ara. I aquest missatge governamental és imprescindible; sobretot per a una societat que, com la catalana, s'ha habituat que el poder polític li tregui les castanyes del foc. Una societat que (tota ella: la ciutadania, l'empresariat, etc.) ha estat darrerament molt malcriada. La mala educació de l'esnob nou ric. Vull dir que qualsevol habitant del centre i nord d'Europa està acostumat a una vida més dura que no pas nosaltres. L'espectacle d'adolescents de catorze anys sent acompanyats al col·legi amb l'autobús escolar és penós, sobretot quan es contrasta amb la quantitat de marrecs de zones benestants de Londres que van a col·legi en metro.

Ara, però, hem arribat a un punt en què la gent sembla constatar que vam entrar en recessió fa un temps. La població s'imagina que determinats hàbits potser els haurà de canviar. Però encara queden dues etapes molt i molt importants. Una, que el ciutadà realment es comporti d'una manera diferent de com ho fa. I dues, que aquest comportament esdevingui habitual, sobre el qual no calguin dubtes. És a dir, cal la teoria i, després, la immersió pràctica. Com conduir el cotxe o anar amb bicicleta. Cal que quedem perfectament xops d'uns mètodes i uns procediments que facin que determinades actituds aberrants esdevinguin impossibles. Que no es caigui en l'error de pensar que el canvi és temporal, fins que tot passi. És per això que, ara que sembla que hem tocat fons, el més convenient (i ja sé que el que diré causarà una certa angoixa) és que la crisi duri una temporada llarga. La suficient per adquirir, assumir i metabolitzar determinats comportaments, fins que esdevinguin habituals. Perquè el pitjor que ens pot succeir és que s'acabi la crisi i nosaltres no haguem canviat.

És útil conservar la memòria i constatar que aquest país (de fet, totes les societats) ha progressat convenientment quan ha copiat i adaptat els mètodes de treball de les societats més avançades. Quan, pel que fa a la cultura laboral, hem estat colonitzats en la justa mesura. Si avui fabriquem determinades coses amb certa correcció i podem exportar-les és perquè ens han ensenyat a fer-les ben fetes. La Seat de fa vint anys feia una porqueria de cotxes. Avui és capaç de fabricar un Audi, un dels cotxes tecnològicament més avançats. Cal veure aquesta intervenció externa com un fet positiu. Catalunya ha perdut grans dosis d'admiració per Europa en els últims anys. Hem adoptat el comportament injustificablement arrogant dels hispans. I això ha de canviar.

Els grans temors que haurien d'assetjar els catalans haurien d'estar més lligats al futur que no pas al present. Els derivats de qualsevol forma d'immobilisme. Detectar si aquesta recessió farà que quedem aturats per molts i molts anys i si, en ser un poble arrossegat i no pas arrossegador, acabarem desapareixent. O bé si, per contra, som capaços d'identificar el que fem malament i tenim la humilitat de corregir comportaments copiant els que ho fan millor. Pel meu gust, només hi ha dos indrets on el Mediterrani és compaginable amb una societat evolucionada: el sud de França i el nord d'Itàlia. La resta peixeja en excés. Aquests dos indrets han estat contaminats en la justa mesura (pel nord de França els uns, pels Austríacs els altres). No hem de renunciar pas a les nostres arrels més característiques. Es tracta de poder seguir fent cargolades diumenge. Encara que dijous hagi estat festa.

stats